La política empetiteix o eixampla les ciutats. I els que ho fan són els polítics, encara que la responsabilitat és extensiva al conjunt de ciutadans. El tipus de debats que es proposen, les formes en què se serveix la gestió, poden fer que les ciutats tendeixin a superar-se o que embarranquin en les seves pròpies limitacions. Crec que el curs passat els debats i les formes que han predominat a la política local han tendit a empetitir la ciutat i, ara que comença un nou curs, sempre és una oportunitat per estrenar una etapa orientada a horitzons més amplis i a formes de fer política més amables i, sobretot, més eficients.
Quan la política s’enfronta a la complexitat actual s’adona que no en té prou amb els principis simples. No és veritat que la complexitat es resolgui amb solucions simples. I és aleshores quan els discursos massa carregats de sectarisme topen amb les seves pròpies limitacions. Ho veiem cada dia, la radicalitat funciona millor en l’oposició i la comoditat antisistema que en la responsabilitat de la gestió.
En l’etapa de la complexitat no acostuma a haver-hi mediocritat més pregona que instal·lar-se en les dicotomies. El blanc o negre queda molt bé per a l’aparador i per als que ho resolen tot des de les categories simples, però la realitat és més complicada. La gràcia de la política consisteix a no renunciar als principis i gestionar la complexitat. Alguns creuen que els principis dissolen o redueixen la complexitat i s’equivoquen o fan el pitjor, gestionar la realitat al marge de la seva complexitat. Aleshores el desastre és evident. La història és plena de populismes que han promès dissoldre la complexitat i han acabat conduint els seus països a la misèria i a la manca de llibertats.
Quan els polítics no saben gestionar la complexitat es refugien en debats menors i fan propostes de gestió molt sinuoses, amb més càrrega ideològica que impacte real. Si repassem els debats que han tingut més impacte mediàtic en el curs passat a la ciutat veiem que, tot i ser irrisoris en termes estratègics, són perfectes exemples de com no afrontar la complexitat i entrar en debats que empetiteixen la ciutat.
Tenim al davant grans reptes com a societat i la gràcia de la política local és saber fer-hi front. Tenim el repte de l’ocupació com a pedra de toc de l’equilibri social. Els missatges que surten de l’Ajuntament són realment els que poden engrescar les empreses a pensar en Terrassa com el millor lloc per desplegar el seu creixement i crear ocupació? Més enllà de la sortosa recuperació econòmica i d’algun projecte comercial important, quines són les empreses industrials o de serveis de valor afegit, que són les que acostumen a pagar sous dignes, que estan apostant per Terrassa? Realment, més enllà que Miquel Sàmper intenti compensar cada dia el seu discurs business friendly amb un component social molt explícit, l’Ajuntament està fent alguna cosa real perquè empreses importants es plantegin crear a Terrassa projectes de futur? Com afronta Terrassa la propera onada de robotització ja molt evident? Com afronta Terrassa les possibilitats de la nova manufactura digital? Com fem que una bona gestió del Big Data ens confereixi més competitivitat?
Tenim reptes com el del canvi climàtic que ja són una evidència. Quines són les polítiques de sostenibilitat radical que impulsa l’Ajuntament, més enllà de discutir si el cotxe de l’alcalde és suficientment ecològic. El debat sobre l’aigua, per exemple, ho ha estat tot, excepte estratègic, pel que fa a una proposta més propera als principis de l’economia circular que poden acostar els territoris a nivells de sostenibilitat positiva.
Però podríem també parlar de molts altres reptes, els dels canvis al món de la salut i de com els sostindrem, els de l’educació per un món on els oficis dels que estudien estan per inventar en gran mesura, el de la gentrificació de les ciutats i com afrontem ajudar els milers de persones grans que viuran soles. I òbviament els clàssics, els de la inclusió social, els de l’urbanisme de la ciutat digital, els de l’habitatge en temps d’economia col·laborativa, els de la seguretat en temps del desafiament de la ciberseguretat. De reptes centrals no en falten, el que falta és coratge per afrontar la complexitat que impliquin. A menys coratge, més ideologia.
Necessitem una política local que no empetiteixi la ciutat. Ens calen iniciatives que elevin el to del debat sobre la ciutat i ens calen amb urgència. Ara arriba un nou curs i podem donar-nos una nova oportunitat. És cert que la governança no ajuda, però qui fa realment complicades les coses o no són les persones. Si continuem entestats en debats tan radicals com estèrils no ens n’adonarem i la ciutat haurà perdut quatre anys i, amb ells, moltes oportunitats. El temps no és gratis, el món no s’atura, ni ens espera.
I, si en aquest nou curs els debats seriosos tampoc s’afronten des de l’Ajuntament, algú els haurà de proposar.
