En ocasions el teatre es converteix en un testimoni de la memòria històrica, d’un moment de la nostra història. La vida de Neus Català (1915), l’última supervivent catalana del camp d’extermini de dones de Ravensbrük, va ser primer duta a les llibreries en forma de llibre i ara al teatre en forma de monòleg. Teatre testimoni per informar el món de l’odi que pot inculcar als éssers humans una ideologia com el nazisme. Neus Català és una de les dones que van sobreviure als camps de concentració gràcies a la força moral i la solidaritat. Una dona comunista de tota la vida i republicana que ha sobreviscut a tot l’horror dels camps de concentració nazis de forma miraculosa. Només visitant un camp de concentració un pot fer-se una remota idea del que van ser aquestes màquines d’extermini sistemàtic.
El monòleg pren com a punt de partida la novel·la “Un cel de plom”, escrita per Carme Martí, la lectura escenogràfica, l’han realitzat Josep Maria Miró i Rafael Duran. El resultat de tot aquest treball és el monòleg protagonitzat per Mercè Arànega. L’actriu pren la veu en primera persona de Neus Català, una dona que ens explica la seva vida des del moment en què és condemnada a treballs forçats a perpetuïtat. Detinguda pels nazis i deportada als camps d’extermini.
Un cop superada la dura etapa en els camps, alliberada, el monòleg mostra la dura realitat del postcamp, tot gris i negre, persones marcades pel terrible malson del passat. Quan descansa els fantasmes del passat tornen, una i altra vegada en aquesta nit fosca, perquè Neus Català va sortir del camp de concentració, però el camp de concentració mai va sortir de la Neus Català.
En el monòleg hi ha moments brillants com l’entrevista amb Montserrat Roig, amb la qual parla de coses de què mai havia parlat amb ningú, de dona a dona, després de molts anys de patiment i malson. Neus torna al seu país als 60 anys de la seva sortida amb el dictador Franco mort. Testimoni de les dones deportades, ella veu que la història es repeteix i el feixisme és com la mala herba que quan penses que està totalment tallada torna a sortir després d’uns dies de pluja incontrolable.
Aquesta obra testimoni i denúncia és un al·legat d’un temps en blanc i negre, ple de fred, pluja, vent i desesperació. Neus Català, la puça, la menuda, deixa de ser un nom per ser un número, en un intent d’esborrar les senyes d’identitat d’una dona que va sobreviure per la seva primesa als més alts i més forts que queien abans per falta d’aliment.
Mercè Arànega dóna corporeïtat a una Neus Català combativa, que no es resigna, tot i la por, a les situacions horroroses i el dolor extrem, no dóna el gust a les nazis de plorar, per sobre de tot la seva dignitat davant de l’esgotament, davant de la por, davant del dolor, enfront de la mort. La voluntat de denúncia és la que a la infermera Neus Català li donava força per sobreviure a tant fred, foscor, soledat i crueltat per part dels seus captors, maltractaments físics i psíquics. Una dona que és tot un exemple. Ara que els que fugen de les guerres criden a les portes de la vella Europa, hauríem abans de tancar amb clau, reflexionar.
