Una gran majoria dels nostres polítics sovint fa el ridícul. Per exemple -de fa gairebé nou mesos-, demostren no saber negociar. A Madrid, per formar govern. Al Parlament català, per aprovar pressupostos. És prou evident que els domina l’egoisme i l’afany per la trona. Tenen poca vida. No pensen, gens ni mica, que la paràlisi fa molt mal. No saben escoltar el clam de la classe popular… Al cap i a la fi, la que els va escollir.
Per acabar-ho d’adobar, tenen la santa barra de teledirigir els serveis informatius dels canals públics. Amb un desvergonyiment i intervencionisme tals que freguen el cinisme. Un punt/exemple de tot plegat queda palès amb la poca referència (fins i tot, oblit) a la figura del gran poeta. Justament el dia (18 d’agost) que recordem el vuitantè aniversari del seu afusellament.
Més d’un es preguntarà el perquè d’aquest primer Déu vos guard. Doncs, ni més ni menys, perquè tinc (al pensament) el text i contingut de la tristament coneguda com a llei de memòria històrica (aprovada el darrer trimestre de 2007). Teòricament reconeix drets i estableix mesures en favor dels qui van patir persecució durant el llarg període de la dictadura. Incloent-hi, sobretot, els tres anys de Guerra Civil. En canvi, fa la vista grossa en el que fa referència a obrir fosses comunes: presumptament, hi ha els cossos de represaliats pels revoltats (l’anomenat bàndol nacional). De jutjat de guàrdia!
En canvi -tal com deia en Lorca- "no hi ha res més viu que el record". Quin interès tenia Lorca que no es pogués aplicar -fil per randa- a la seva persona? Voldria que, des dels altells parlamentaris, s’apliqués la justícia, el seny i el sentiment. Encara sort que -segons algun diari d’aquests dies- hi ha iniciatives particulars encomiables en aquest sentit. Concretament, el mes entrant, una tercera excavació intentarà trobar les seves despulles. Les dues anteriors -sense resultats positius- es van dur a terme a Fuente Grande (2009) i al Peñón Colorado (2013). Concretament -el proper 19 de setembre, entre els pobles granadins d’Alfacar i Víznar- l’arqueòleg Xavier Navarro i l’historiador Miquel Caballero provaran de fer bingo.
Per això, he dit -al títol de l’article- que li devem una tomba. Per un seguit de raons. Entre d’altres, per donar sepultura als cossos. A fi i efecte que la seva família pugui saber on anar a resar-li. Alhora, per treure els colors a la cara a tota aquesta gentussa. Per retre-li l’homenatge popular que té més que merescut. Per tal de poder recuperar la llibertat en plenitud: un tresor que li fou arrabassat injustament, als trenta-vuit anys.
Sembla ésser que, a la tercera, finalment pot anar la vençuda. No endebades, aquest cop, l’equip de recerca s’orientarà amb l’ajut important de tres guàrdies d’assalt. Ells van presenciar l’execució i van sobre pistes segures.
Paral·lelament, si la cosa es complica, hi ha un nou front obert: la justícia argentina investigarà l’assassinat d’en Federico. Ho ha demanat la jutgessa de Buenos Aires María Servini, que ja dirigeix una causa contra el franquisme per crims contra la humanitat. Atén, així, la petició presentada per l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), que ha revifat el cas. Tot plegat arran de l’aparició de nous documents que situen l’assassinat del poeta en aquell entorn concret. Tant de bo que hi hagi sort!