Seguim el comentari anterior, sobre la desjudicialització en algunes matèries fins ara reservades als jutjats i que passen a poder-se practicar, entre d’altres, amb els notaris a partir del 23 de juliol de 2015 (fruit de l’encara desconeguda llei 15/2015).
Sempre hi ha d’intervenir l’advocat dels interessats, doncs el notari es limita a donar fe de l’acte.
Divorciats davant de notari i assistits per l’advocat, el divorci serà eficaç des de la signatura de l’escriptura i el conveni, des de l’aprovació pel notari dins dels cinc dies següents, de forma que quedarà extingit el vincle matrimonial, cessarà l’obligació de convivència dels cònjuges, quedaran revocats tots els poders que s’haguessin atorgat i s’extingirà el règim econòmic matrimonial. Això sí, la separació o divorci s’ha d’inscriure en el Registre Civil on s’hagi inscrit el matrimoni i els béns immobles que els cònjuges s’haguessin adjudicat com a conseqüència del divorci podran ser inscrits en el Registre de la Propietat.
Ara bé, hem de tenir present que, a conseqüència del divorci, suposarà també el pagament d’impostos. Així, habitualment comporta la dissolució de la comunitat de béns que han format els cònjuges, especialment l’habitatge que era el domicili familiar comú, podent afectar l’impost sobre transmissions patrimonials, l’IRPF i la plusvàlua municipal.
Pel que fa al primer, dependrà del règim econòmic matrimonial del matrimoni. Si aquest era el de societat de guanys (tots els béns adquirits vigent el matrimoni pertanyen als cònjuges amb independència de qui els hagi adquirit), la dissolució d’aquests condominis no comportarà una translació de la propietat ja que cadascú disposava d’un percentatge numèric de la propietat. Per aquest motiu, en principi, aquesta dissolució està exempta d’aquest impost, si no és que un cònjuge hagi de compensar l’altre per un excés d’adjudicació. En aquest cas també n’estarà exempt si la compensació es fa en metàl·lic.
Però, i aquí hi ha un nou greuge comparatiu per als catalans, ja que, si el règim econòmic matrimonial és el de separació de béns, aleshores la dissolució que se’n faci adjudicant l’habitatge familiar a un dels cònjuges estarà així mateix exempta d’aquest impost, però s’ha de destinar a l’excònjuge adjudicatari el seu habitatge familiar.
En relació amb l’IRPF, en aquelles dissolucions d’una societat matrimonial, ja sigui una divisió de cosa comuna, ja sigui una dissolució de societat de guanys amb adjudicació a cada cònjuge de la seva participació, no es meritarà l’impost ja que no es constitueix una alteració de la propietat. En el supòsit que l’únic bé sigui un immoble que s’adjudiqui a un dels cònjuges, amb pagament de la corresponent compensació econòmica a l’altre, es produiria un guany o una pèrdua patrimonial que seria objecte de tributació a l’IRPF.
I, finalment, quant a la plusvàlua municipal (impost municipal sobre l’increment dels terrenys de naturalesa urbana), n’estarà exempt de pagament si la dissolució es porta a terme judicialment (aquesta qüestió suposa un greuge artificiós que s’haurà de corregir indefectiblement, doncs no té cap sentit que hi sigui).
L’autor és advocat
www.planaslegal.com
