OS nàufrags sota la pluja i moltes paraules, paraules, paraules… Ritme, aigua, música, onomatopeies, refranys, frases fetes, un piano i tots els volums de les gramàtiques catalanes, tots els llibres de rima, el talent de Jordi Oriol com a escriptor, poeta i actor i la mà mestra de Xavier Albertí han donat com a joc o una competició verbal amb el títol de “L’empestat”. Jordi Oriol pren com a punt de partida “La tempesta”, l’última obra completa escrita pel dramaturg britànic Shakespeare el 1611, cinc anys abans de morir. Jordi Oriol, amarat d’aigua, ofereix un dels viatges més plaents al cor de les paraules i de la música de l’actor i pianista Carles Pedragosa, que acompanya a l’escenari Jordi Oriol sota la pluja amb un piano piscina d’aquests que pogués haver imaginat Joan Brossa. Pedragosa dóna les rèpliques i toca la “Sonata número 17”, de Beethoven, una sonata de caràcter apassionat i dramàtic com la mateixa peça teatral. Els dos en la solitud de l’illa, Caliban i Ariel, han deixat de ser esclaus, però estan aïllats de la resta del món, la seva única arma és la paraula en versos lliures plens de musicalitat, ritme, aforismes, frases fetes tretes de context i figures de pensament.
El tema que ho amara tot és la llibertat de l’ésser humà. Un diàleg entre dos, un joc escènic en el qual res no pot ser pres al peu de la lletra, que persegueix el més difícil d’aconseguir, el concepte de llibertat des de la violència, el sofriment i la introspecció. No hi ha moment de treva, l’espectador sent empatia per aquests dos nàufrags que s’ofeguen literalment sota una cortina d’aigua, tots ens enfonsem en l’amargor, ràbia i ressentiment que surten dels llavis dels personatges a borbolls, en ocasions les paraules es queden a la gola i lluiten per no sortir. Lluita i paraula unides per la llum de l’energia d’aquests dos actors que semblen que abans de sortir a l’escenari s’han posat les piles Duracell i com dos conills rosa prenen la paraula; els actors comuns s’esgoten ràpidament, els actors Duracell segueixen avançant sota la pluja i tenen energia per aguantar molt més, així segueixen actuant i actuant sota llamps i tempestes. L’univers d’Oriol es nodreix també del pensament de l’ existencialista francès Albert Camus, en aquest cas amb l’obra “La pesta”.
Jordi Oriol és l’empestat vingut d’un altre país, és la ràbia i dolor, tots els sentiments li són propis menys l’amor. El seu és la paraula, l’intel·lecte i el joc de miralls sempre des de l’angoixa de l’ existència. Es tracta d’un espectacle divertit, perspicaç, incisiu, una caixa de ressonància literària posseïda per les aigües carregades de la tradició literària d’un lector ferotge que reflexiona sobre la naturalesa de l’ésser humà. Del fons del mar rescata un llibre el suc del qual beu en un intent de ser savi perquè en aquest temps en què vivim el més calent és a l’aigüera.
