A dies que fa una tramuntana persistent que atenua la calorada però emboira el cap. Són dies d’Empordà i que aquesta terra estigui una mica tocada pel vent del nord li dóna la seva gràcia. Res especial per als empordanesos. En aquests dies hi ha hagut però massa incendis a l’Empordà com per pensar que tots hagin estat fortuïts. Són una d’aquestes idioteses que donen poc marge de confiança a la condició humana. Com hi pot haver gent que es dediqui a destruir meravelles sense treure’n cap profit. Però així és i hem de prevenir-nos-en. La majoria de focs tenen petjada humana. Alguns són per causes naturals, com els provocats per llamps, però la majoria són per imprudències o per simple mala intenció. La imatge dels boscos cremats és el paradigma de la desolació. És la destrucció d’una vida complexa articulada en ecosistemes naturals d’una riquesa i una bellesa extraordinàries. La desolació d’un foc dura generacions i en moltes ocasions altera per sempre els paisatges. La suma dels focs i del canvi climàtic són la gran amenaça per a les nostres geografies naturals.
Simplement escric aquests ratlles amb un deix innegable d’admiració i de reconeixement als bombers, als voluntaris i als pagesos que llaurant camps han evitat mals majors. Aturar focs en condicions tan adverses té molt de mèrit. A tots ens venia al cap el gran incendi de l’Alt Empordà de 2012 quan es va produir aquesta setmana passada el foc de Vilopriu i els múltiples focs menors que s’han declarat. La capacitat que mostren els bombers i voluntaris de no doblegar-se davant de la ferocitat de les flames és impressionant i la intel·ligència que aporten per definir estratègies que perimetrin i apaguin els focs és pròpia d’una estratègia militar sofisticada.
Des dels anys noranta amb els grans incendis de la Catalunya central de 1994 amb 62.500 ha cremades i cinc morts, amb l’anterior foc de la mateixa muntanya de Montserrat de l’estiu de 1986, els recursos i les capacitats per a l’extinció del foc han crescut extraordinàriament. Recordo haver participat com a voluntari en l’extinció d’alguns focs dels anys vuitanta i la sensació d’improvisació aleshores era molt gran. Recordo especialment el foc de les Pedritxes i els Rourets de l’any 1986 carretejant una mena de motxilles d’aigua a l’esquena per remullar les soques. No teníem un país preparat. Ara és diferent, no vol dir que no pugui passar un gran incendi, però les probabilitats semblen menors.
No hi entenc, però és de sentit comú que el factor clau està a evitar els focs, una mena de prevenció cultural especialment en aquelles comunitats que toquen al bosc. El segon element clau és el temps de l’arribada al foc dels efectius antiincendis. Depèn dels minuts en què es tarda que les hectàrees cremades seran més o menys. I aquí cal dir que la feina dels vigies és important. No tardarem gaire a tenir també l’ajuda molt estimable de la sensòrica. A llocs d’especial risc, es podran instal·lar sensors de temperatura que abans que es vegi el fum podran alertar d’alteracions tèrmiques.
Òbviament, l’ús del Big Data ajudarà a situar aquestes colònies de sensors i reduir així el temps de detecció de potencials focs. És molt probable que la intel·ligència artificial canviï la forma d’atacar els incendis usant àgilment nivells de complexitat molt difícils per a la ment humana. La tecnologia ajudarà, igual que han ajudat els cada cop més precisos recursos aeris per atacar els focs, però sens dubte continuaran essent les persones el factor decisiu, tant per provocar com per extingir els focs. Per tant, seran els bombers els que continuaran plantant cara als focs que transformen els nostre entorn. La intensificació del canvi climàtic no ens permet ser gaire optimistes. Els incendis ja no seran cosa de l’estiu, el clima ajudarà a la proliferació d’incendis tot l’any, però per això és encara més important dotar-nos de tots els recursos que permetin lluitar contra tanta devastació.
Igualment caldrà plantejar mesures més severes i impedir l’accés a les muntanyes en els moments de màxim risc. No té cap sentit jugar amb aquestes circumstàncies, tenint tot l’any per gaudir de la muntanya si durant un mes no s’hi pot anar i això ajuda a la protecció caldrà assumir aquesta limitació per evitar mals majors.
Recordo molt bé que per tornar dels Escolapis cap a casa feia passar el meu avi pel carrer dels bombers, és a dir, el carrer de Gaudí. Quan la porta de la caserna estava oberta i veia aquells camions Ebro que em semblaven imponents i els bombers vestits de feina la meva curiositat només feia que incrementar-se. Si alguna vegada sortia el camió i posava la sirena, una sensació d’heroïcitat compartida omplia tot el dia. Sempre m’ha quedat una certa fixació per mirar els cotxes de bombers. Anys després, quan per feina he fet estades als Estats Units, he continuat mantenint un cert astorament pels cotxes de bombers amb aquestes botzines xocants que gasten. A tot el país, però especialment a Nova York, el pas dels bombers és una constant, amb cotxes enormes i llampants. No cal dir que, després de l’11-S, l’admiració i el reconeixement pels bombers són transversals a tota la societat americana.
Esperem que l’estiu passi sense massa disgustos de foc i un any més puguem respirar alleugerits perquè la loteria del foc no hagi caigut en alguns dels indrets que estimem ni en cap altre de forma contundent, com passa aquests dies a Galícia i a Portugal.
