Es impossible refugiar-se de la història. Per molt que hom s’entesti a militar en l’anonimat no és cap garantia que les conjuntures no l’afectin i passin de llarg. La història de vegades és economia (en positiu o en negatiu), és política (consistent o mediocre) és tecnologia o és comunicació. Les persones fem la història però no la controlem, en tot cas les persones que aspiren a controlar la història són habitualment perilloses, dictadors la majoria de vegades. També hi ha grups que volen controlar la història i són més que lobbies, són gent que amb l’excusa de la ideologia volen imposar les seves empreses o les seves assemblees i fer-les més importants que les formes respectuoses de democràcia.
Acabem un curs estrany a tots nivells. Europa, sacsejada pel terrorisme islamista i per l’arribada de refugiats, evidencia després del Brexit i de la crisi de Turquia una necessitat imperiosa de nous plantejaments i de nous lideratges. Europa és el nostre referent però ens sembla més perdut que mai. Està clar que la geopolítica internacional necessita una altra Europa capaç de reequilibrar i reequilibrar-se. Només faltaria en aquest escenari mundial l’accés d’un personatge com Trump que no enganya ningú. L’ascens de Trump és l’enèsim exemple de societats que es comporten com a adolescents, prenent decisions sense calcular-ne les conseqüències i immediatament després d’haver consumat canvis populistes semblen penedir-se’n, tal és el cas d’Anglaterra. Europa hauria de representar tot el contrari del que Trump voldria perpetrar.
Espanya és com un partit de futbol amb una pròrroga que no s’acaba mai. Tothom està cansat però ningú vol baixar del burro. És obvi que Rajoy no és el líder capaç de reescriure la seva pròpia trajectòria i sorprendre ningú. També és evident que d’un PSOE amb un lideratge tan pusil·lànime no es poden esperar gestos d’estadista. I els altres dos emergents, Ciudadanos i Podemos, són més efervescents que determinants. Tothom es mira de reüll i quasi ningú accepta que cal un acord sobre bases completament noves. La suma de les condicions necessàries que tots posen sobre la taula dibuixa un trencaclosques impossible. Estripar les cartes vol dir tornar a unes terceres eleccions. Si aquest és l’escenari, per dignitat, tots els líders espanyols haurien de deixar pas a altres persones, almenys tindríem la sensació que la baralla es pot remenar d’una forma diferent.
A Catalunya el bucle continua inalterable. Tothom fa el seu paper i el relat de cadascú sembla que pretengui substanciar-se més enllà de la realitat. Ja vaig escriure l’any passat que això del procés seria molt llarg i molt pesat. Potser no m’imaginava que hagués tingut tants moments tràgico-còmics però encara en tenim per temps. Podem obrir una llarga etapa en què alguns prefereixin més lluitar per la independència que obtenir-la, sobretot si va del bracet de companys de viatge amb qui hom no té absolutament res a compartir.
Terrassa ha viscut probablement el curs polític més pusil·lànime des de la Transició. Tot és pura tàctica. No hi ha estratègia. El concurs de radicalitats, però, deixa moments estel·lars, com el de la solució al famós referèndum de l’aigua. La sensació de ridícul ha de ser notable. Tapar un error clamorós, com anunciar un referèndum impossible, només podia resoldre’s amb una iniciativa superior, audaç, ocurrent i històrica: innovar i crear els referèndums sense vot. Qui sap si aquesta serà la solució al repte català i des de Terrassa s’estan obrint vies que transformaran la política al món occidental. Disculpeu-me la ironia, no me n’he pogut estar.
Els curs vinent veurem si hi ha canvi d’aliances a la política terrassenca i s’oficialitza el concurs de radicalitats amb una nova coalició de superesquerres. Deixar el centre polític orfe per a mi és un error, però admeto que puc estar equivocat. En tot cas, veig una tendència d’anàlisi que trasllada excessivament els resultats d’altres eleccions a l’escala local. Si fos així, i sense anar gaire lluny, ERC, que va guanyar les eleccions europees a Terrassa amb un discurs més centrat que l’actual, estaria ara liderant el govern local i no ha estat pas així. L’ERC local actual, molt més bel·ligerant i molt més antitot, va fer un resultat comparativament discret a les municipals. El curs vinent serà, en tot cas, el moment en què sabrem com evolucionarà la resta del mandat. La política local però continuarà mantenint claus locals i els lideratges locals comptaran decisivament.
