Ha estat un juliol passat per aigua. Primer amb la franja nudista a les piscines. I ara amb el bany que algunes “cupaires” ens vam fer a la font pública de Ricard Camí, l’altre dia.
Una microacció que pretenia reivindicar la reapropiació de l’espai públic per part de la ciutadania. De fet, aquesta font és punt de trobada d’infants i adolescents, que es remullen i es diverteixen creant el seu propi ambient. I, a més a més, ho fan donant ús i sentit a un espai fins ara més aviat ornamental.
Encara més: es tracta d’una pràctica no mercantilista, mostrant que no cal pagar per a activitats d’oci ben entretingudes.
O és que volem el nostre jovent a Parc Vallès, tarda sí tarda també? Consumint i pagant per l’estona d’oci? Nosaltres no.
Volem que els joves s’atipin d’hamburgueses del nou McDonald’s ubicat a la Rambleta? Volem que estiguin tranquil·lets davant la televisió, donat que està prohibit jugar a pilota o anar amb patinet a molts i molts parcs de la ciutat? Tampoc.
És hora que reflexionem sobre què està oferint la trama urbana de la ciutat als joves. I al conjunt de la ciutadania. N’hi ha que han titllat les nostres propostes d'”ocurrències” i “collonades”, adduint que no són temes prioritaris “amb la que està caient”. Nosaltres envidem la major: no només són temes importants, sinó que també són econòmics.
Quan volem recuperar un oci no comercial a l’espai comú, també estem dient que no volem una Terrassa macdonalitzada. Quan diem que millor seria prendre una orxata fresqueta que no pas berenar una hamburguesa, estem apostant per la vida als carrers, les botigues de barri, el comerç sostenible. Quan diem que el nou centre comercial de Terrassa Plaça destruirà el teixit comercial dels barris limítrofs, apostem per afavorir parades d’economia social als mercats de la Independència i del Tri-omf.
Perquè tenim un model de ciutat. A diferència de la regidoria de Comerç, a la qual tot macroprojecte empresarial li va bé però menysprea amb supèrbia i adultisme les propostes de la CUP, nosaltres sabem cap a quin tipus de ciutat volem caminar.
I és una Terrassa en la qual recuperem l’ús del carrer com a element de socialització, cohesió social, pont veïnal i suport mutu. On es pugui sortir al portal de casa amb la cadira, prendre la fresca i petar la xerrada (ara anòmal, abans una quotidianitat).
On es pugui jugar a pilota, per damunt d’ordenances de civisme. On es posin les bases per tornar a la vida comunitària. On el valor d’ús sigui més important que el valor de canvi. On els residents tornin a freqüentar els seus carrers, i no siguin únicament zones “dormitori”.
Hem d’aturar el declivi i desertificació comercial i social dels barris, en la ciutat macdonalitzada. Justament per trobar-nos en una època d’emergència social, ens cal també dignificar els nostres barris. Poseu les hamburgueses en remull, que és més divertit.
L’autora és regidora de la CUP Terrassa
