Cal valor, i molta barra, per sostenir que el que ha fet Pablo Echenique és un “exercici d’exemple moral”. Això és el que deia ahir Pablo Iglesias, al mateix temps que ell i l’altre Pablo perdien una oportunitat per demostrar que la nova política no és només qüestió d’oratòria brillant ni de grans titulars, sinó també d’actuacions€ Potser no cal que siguin exemplars, però sí humils, clares, autèntiques. És evident que per tenir un assistent sense contracte no cal fer-se l’haraquiri, com pretenen els que justifiquen cada dia el saqueig interminable de milions i milions d’euros. Busquen i buscaran qualsevol petita o gran errada dels que aspiren a un país més decent, siguin del partit o ideologia que siguin, simplement per escampar escombraries a tort i a dret: el que els agrada és que tots acceptem que aquest país és congènitament brut i que no té remei, que tothom guarda alguna coseta lletja als seus calaixos i que millor que ens estem calladets i ens resignem. Seria ingenu pensar que cal dimitir de tot per una multa no pagada, per una trampeta amb Hisenda, per alguna irregularitat legal€ Entre altres raons, perquè aquestes petites coses solen tenir el seu càstig, a diferència dels grans escàndols del robatori a gran escala. Tanmateix, tampoc no es poden resoldre alegrement: d’una o altra manera, cal donar exemple, cal reconèixer errors, cal demanar perdó. L’arrogància de la nova política és la seva principal feblesa. A Podemos i on sigui, perquè la nova política (poca, però existent) no és exclusiva seva. No es pot dir que sigui un exemple moral tenir un treballador sense contracte o fer assessories irregulars: no són crims comparables al saqueig sistemàtic del país, però tampoc no són exemplars. En dos dies no serem nòrdics, per suposat, i potser no ho serem mai. Tanmateix, podem i necessitem ser un país més decent i honest, amb menys distància entre el discurs públic i la realitat. Llàstima d’oportunitat perduda, perquè hi havia marge per fer les coses de forma diferent sense immolar-se inútilment…
