Gràcies al Parlament de Catalunya, la política madrilenya ha tingut una magnífica oportunitat per dissimular la seva decadència fins a esdevenir un pati d’escola més aviat patètic: el que els funciona sempre és el xou dels cops al pit, dels advertiments amb cara de mala llet, l’amenaça amb el pes de la llei… Feta a mida, amb jutges a mida, amb mitjans de comunicació a mida… L’únic que els posa d’acord és aquesta passió per donar canya als sediciosos i a Catalunya en general. Fan veure que no els tremolen les cames, però en realitat tenen pànic: per això han aturat una mica la seva partida de pòquer de tercera regional i han fet el seu trist paperot d’homes i dones d’Estat. És seriosa l’amenaça catalana? Vés a saber. Un dia uns cedeixen uns vots a Rajoy i l’altre planten cara al Tribunal Constitucional, després de demanar-li pasta a Montoro, de genolls, per prolongar el despropòsit d’una Catalunya cada dia més desgovernada… Tot plegat té un aire de "teatrillo" que espanta, tant a Madrid com a Barcelona. Però també s’ha de reconèixer, al marge del que un pensi, que per una vegada el gest del Parlament és coherent i clar: si vols la independència, es fa a base de desobeir, no hi ha cap altra via. La votació d’ahir és un pas en aquesta direcció? Peti qui peti i passi el que passi? És dubtós, però ja podria ser que la inconsistència de la política madrilenya i la seva absoluta incapacitat d’entendre Catalunya (la sobiranista i la que no, de moment) acabin precipitant un d’aquests dies el pas definitiu, el trencament després del qual s’acaben els mapes i comencen les emocions fortes. Jo no ho descartaria. I seria el major favor que se’ls pot fer, als vells i nous polítics madrilenys. A veure si així s’adonen que estan davant d’una crisi històrica que els ve gran, immensament gran. I que no fan res més que alimentar, engrandir i agreujar. Però, clar, mentrestant ells juguen la seva partideta…
