L’invent dels germans Lumière ha arribat a l’òpera; el gènere que ha sumat tots els gèneres se suma al setè art amb un muntatge de l’última òpera que escrigué Mozart, "La flauta màgica", que aquests dies d’estiu es representa en el Gran Teatre del Liceu. Aquest muntatge és una invitació a tots els públics per veure aquesta òpera popular que no coneix edats, des de nens fins a grans. Aquesta és una d’aquelles obres que any rere any creixen a mesura que s’adapten i es reinterpreten d’una forma viva i àgil.
Un projector i una paret en la qual com si fossin escaladors apareixen i desapareixen els cantants amb unes veus meravelloses com Olga Pudova o Cristina Poulitsi, unes meravelloses reines de la nit transformades en aranya animada que va a la velocitat del llamp perseguint Pamina, hi ha molta comèdia perquè el públic rigui. Les animacions de Paul Barritt són les que aconsegueixen que l’òpera més simbòlica de tots els temps, la qual guarda secrets maçònics, no en va és una òpera de propaganda maçònica que guarda tot un procés matemàtic sobre el nombre tres, com es repeteix una i altra vegada cada vegada que un estudia les característiques d’aquesta òpera. En tot cas es tracta de la versió més visual de tots els muntatges que s’han fet fins ara de l’òpera de Mozart que fascina tots els públics. Aquesta proposta de la Komische Oper Berlin pren l’estètica del cinema mut amb les parts parlades en escrits en cartells que l’espectador llegeix a la gran pantalla on apareixen princeses, prínceps, mags, serps, aranyes, ballarines, llops, 51 persones de cor amb la mateixa imatge, maquillatges de pel·lícula… Un treball meravellós que fon el cinema del segle XX que va des de l’expressionisme alemany de F W Murnau passant pel surrealisme d’uns llops amb cames de ballarines fins al Pop Art, incloent el cinema en blanc i negre de Hollywood; es converteix d’aquesta manera en un espectacle sense límits, aquesta és una pel·lícula cantada on la imaginació vola pel cinema en blanc i negre, pel cinema en color i per l’ humor, hi ha molt d’humor en aquest divertiment operístic, és l’espectacle perfecte per convidar aquells que mai s’han acostat a l’òpera i descobriran tot un món.
El treball per als cantants té un punt de salt al buit perquè ells no veuen les imatges ja que pujats a aquestes finestres giratòries no poden anar cap endavant o cap enrere, estan atrapats en la mentida del cinema, si corren cap endavant perseguits per monstres ho fan cap endavant de forma fictícia, el miracle del cinema. Així el vital Papageno, a qui donen vida Dominik Köninger i Tom Erik Lie, es reencarna en un Buster Keaton covard i romàntic enfront de l’heroi Tamino, en la veu d’Allan Clayton i Adrian Strooper, sobre un fons de Rodolfo Valentino disposat a passar totes les proves per aconseguir el seu amor en forma de galant cinematogràfic a la recerca de la seva estimada Pamina, a la qual donen vida Maurreen McKay i Adela Zaharina, tots ells molt premiats pels aplaudiments del públic acostumat al llenguatge cinematogràfic en què no són necessaris decorats i per contra són imprescindibles el ritme i el sentit de l’humor. Un espectacle per repetir.
