Sort que hi ha un cert calendari postelectoral, perquè, si no, serien capaços d’estar-se tres anys o tres dècades marejant la perdiu. El dia a dia de la vida política espanyola, des del 26-J o des del 20-D, fa més pena que altra cosa i revela molt clarament com funciona aquesta política: obsessionada amb el seu propi melic. Ha passat un mes i estem com l’endemà de les eleccions. Jugadetes, maniobretes, titularets, insinuacionetes, alguna clatelladeta… I para de comptar. Segurament es creuen que fan història o que construeixen estratègies que algun dia admiraran a la humanitat sencera, però res. Continuen practicant una mena de cosa que podríem qualificar de “política masturbatòria”, d’autosatisfacció puntual. Per això continuen en punt mort i poden continuar així fins a l’extinció de la humanitat. Hi ha mecanismes per impedir-ho? Per suposat, i no són complicats, però depenen dels mateixos que es creuen amb dret a paral·litzar un país sis mesos o un any i anar convocant eleccions fins que hi hagi un guanyador clar, indiscutible. La clau és que la política espanyola es basa en el govern per majoria absoluta, aquest és el gran desig. I quan no surt, comencen els problemes. Tanmateix, en realitat és perfectament possible governar en minoria. Complicat, sí, i frustrant i amarg, també a vegades, però possible. Clar que això demana haver interioritzat una certa cultura de pacte, de relativització, de renunciar a les victòries per esclafament del rival… I el país no va d’això, de manera que la política no pot ser-ne una excepció. De manera que aquí continuem, resignats davant d’un espectacle que és patètic, i molt, però que també és un mirall de nosaltres mateixos, com a país: no tenim una política extraterrestre, sinó un reflex del que som, del que volem, del que creiem. Aquests mesos de marejar la perdiu són un dramàtic autoretrat col·lectiu. I, en el fons, encara que no ho reconeguem, ja ens està bé…