I ha moltes formes de diàleg. Abasten des de la xerrameca, passant per monòlegs més o menys arreglats, fins a un procés comunicatiu i alhora creador. Vull referir-me al diàleg des d’una empatia comunicativa en el qual els interlocutors estan disposats a col·laborar, a enriquir allò que cadascú aporta per fer créixer les idees, els temes i, fins i tot, els interrogants. Així podran brollar moltes realitats que promouran un vertader diàleg adult, és a dir, d’aquelles persones que poden gaudir d’un creixement personal i, a la vegada, des d’una obertura fecunda, poden abastar moltes realitats humanes i transcendents.
En aquest diàleg un es mostra tal com és en realitat, no pot dissimular ni intentar amagar-se, perquè la persona aporta allò que és. Ben cert que els actors poden fingir, però sempre hi ha un moment de transparència inevitable. També hi ha aquella forma de ficció dialogal en la qual hom s’aprèn una lliçó corresponent al seu “rol”. Quina càrrega representa suportar una personalitat fictícia i quina pèrdua d’esforços i de temps!
La clau del diàleg madur, la trobem en la sòlida realitat que es produeix quan l’aportació de l’un i de l’altre o d’uns altres interlocutors, la vivim com aquella mitja llavor de la qual, en produir-se el contacte mutu, neix una vida, una veritable vida en la creació d’un nou pensament. Algunes vegades potser serà mitja llavor, o un terç, o un quart, o més, segons qui siguin els dialogants. Així com les llavors de la vida biològica per part de l’un o l’altra fan fructificar una nova existència, si té la llavor de la fecunditat la vida progressa, s’enriqueix, creix amb força. La bona terra on es pot plantar aquest diàleg és la maduresa dels interlocutors.
Però on s’ensenya a conversar sense finalitats immediates? On s’ensenya a fer camí tot dialogant amb els teus mestres? On s’ensenya la tolerància vers els errors en què poden incórrer molts dels qui dialoguen? Quanta pressa hi ha per tallar les errades i fer callar! Cal endinsar-se en el món de la comprensió per valorar l’altre, atendre’l, acompanyar-lo i, si cal, corregir-lo. L’enriquiment del diàleg rau en el fet de valorar el que pensen els altres i poder pouar les idees dels altres que junt amb les teves et faran descobrir innombrables coses positives i que tenen sentit.
Tenim una mala pedagogia que potser s’arrossega al llarg de la vida. A l’infant, malèvolament, li diem: in-fant, el que no parla o aquell a qui encara no reconeixem el dret a parlar. No se li dóna la possibilitat de balbucejar idees; li deixem demanar coses, el deixem ser dependent, però tenim por de les seves “inoportunitats”, de les idees sovint fora de lloc i de temps. Queden molt distants, els interlocutors dels infants! Des del primer moment de l’existència el diàleg és evident, comença essent primari i instintiu per anar-se proveint de recursos i d’elements que l’enriqueixen. El nen cerca, desitja, es fa sentir respecte als altres. Malauradament, al seu diàleg, no se li permeten llicències. A mesura que la criatura creix li disminueix l’espontaneïtat, se li demana que el que respon concordi amb allò que se li pregunta. Li sorgeixen uns interrogants que, si no entren en unes regles de joc convincents, tot trontolla. I potser així se li empobreix la capacitat de dialogar, fent-lo retrocedir en molts casos al gemec o, encara pitjor, al monòleg.
El diàleg és per a tothom. Tots tenim alguna cosa a dir i a expressar. Amb respecte i amb fair play, que són uns bons ingredients de la maduresa humana, cal incloure-hi també, en el diàleg, els moments de silenci, de comunicació no verbal, és a dir, la mirada, els gestos i la transparència de la pau interior de cadascú. La comunicació ha de fer feliç, ja que ajuda la persona a traspassar la porta del jo per arribar a l’altre.
