Mariona Pallach és una d’aquelles artistes pedagogues compromeses amb les arts escèniques en diferents moviments musicals de la ciutat. Nosaltres l’hem conegut aquest any com a professora de cant del batxillerat d’Arts Escèniques de l’INS de Viladecavalls i la seva manera d’entusiarmar els adolescents en el món del cant té una força i una vitalitat que enganxen amb el seu domini de la matèria i la seva pedagogia clara i eficaç. A aquesta faceta pedagògica, li hem sumat la d’artista. L’hem vist actuar com a soprano solista en dues cançons en el muntatge d'”Egmont”, de Beethoven, acompanyada de la Banda de Barcelona a l’escenari del Teatre Grec de Montjuïc. La narració va anar a càrrec de l’actor Àlex Casanovas i la direcció musical la va portar el mestre Salvador Brotons. Primer va sonar una peça per a banda creada pel compositor belga Bert Appermont i estrenada l’any 2004. Després va arribar la peça estrella de la nit estrenada el 1810, Beethoven va crear aquesta peça per a un narrador, soprano i orquestra. Va ser el moment en què la part escènica va prendre l’escenari i s’hi van sumar les bones arts del teatre d’Àlex Casanovas, el saber fer del mestre Salvador Brotons i la prodigiosa veu de Mariona Pallach.
Àlex Casanovas va ser el narrador i el personatge d’Egmont i una glamurosa Mariona Pallach va posar la carn de la seva estimada Clara en una nit sota l’atenta mirada d’un públic entregat.
La trama que ens va fer pensar a sortir del Grec ens parla del comte Egmont (1522-1568), qui va participar activament en política i va ser arrestat i condemnat a mort pel duc d’Alba, convertint-se d’aquesta manera en un heroi per als flamencs i el 1787 és el protagonista d’una obra de Goethe, en aquesta línia Beethoven compon “Egmont op. 84”. Egmont va morir decapitat a la plaça major de Brussel·les el 1568. Convertint-se en un símbol de la resistència contra l’invasor i en defensor de la llibertat.
La nit en el marc màgic del teatre de Montjuïc i les veus de Mariona Pallach i Àlex Casanovas no ens movien a la calma, sinó a la commoció i la pertorbació. Va ser un espectacle que no va fer pensar ni sentir. La música de Beethoven sempre incorpora la idea de llibertat com a mètode de treball i de pensament constant. La música d’aquesta nit, l’hem viscut com un símbol de la lluita revolucionària contra la tirania de tots els temps i països. D’aquesta obra és molt coneguda l’obertura, però no tant la resta de l’obra; el discurs final d’Egmont, mentre va tranquil·lament a la seva mort, és una denúncia veritable de la tirania i una crida al poble a rebel·lar-se, en defensa d’un món en llibertat. Una música i unes veus que refusen a admetre la derrota, una música que aposta per la confiança en el futur de la humanitat.
Unes veus que ens diuen que no importa quantes vegades siguem enderrocats, sempre tornarem a aixecar-nos perquè la vitalitat de la ment i de l’ànima pot sobre els imperatius de la realitat en forma de por, en aquest sentit la nit ens convida a la revolució permanent i a l’alegria de viure.
Egmont va morir decapitat a Brussel·les, i es convertí en símbol de la resistència contra l’invasor i defensor de la llibertat
