El papa Francesc ha posat en el cor d’aquest any jubilar les obres de misericòrdia. Ho diu clarament a la butlla de convocatòria: “El meu viu desig és que el poble cristià reflexioni durant el Jubileu sobre les obres de misericòrdia corporals i espirituals” (MV 15). En la lectura de l’Evangeli d’aquest diumenge -XVI de durant l’any- es recull l’episodi -tan humà com profund- de la visita de Jesús i els seus deixebles a casa de tres germans: Llàtzer, Marta i Maria. L’evangelista Lluc, anomenat “l’evangelista de la misericòrdia”, se centra en les dues dones: Marta la dona feinera, que es preocupa per acollir i servir el Senyor i els seus deixebles, i Maria, la dona contemplativa, que “asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula”.
El meu desig, en primer lloc, és posar de relleu i defensar Marta, perquè ella, en realitat, exerceix una doble obra de misericòrdia: donar de menjar al famolenc i acollir el foraster. Marta, de fet, es troba al cor de l’Evangeli, i se li poden aplicar aquestes paraules del papa Francesc: “A l’Evangeli els pobres són els privilegiats de la misericòrdia divina. La predicació de Jesús ens presenta aquestes obres de misericòrdia perquè puguem adonar-nos de si vivim o no com a deixebles seus. Redescobrim les obres de misericòrdia corporals: donar menjar al famolenc, donar beure a l’assedegat, vestir el despullat, acollir el foraster, assistir els malalts, visitar els presos, enterrar els morts” (MV 15). I Marta està en tot això, a preocupar-se per servir el Senyor pobre i els qui l’acompanyen.
El que succeeix és que, mentre Marta es desviu fins al límit per atendre degudament els convidats, la seva germana està tranquil·la i encantada escoltant el Mestre. Per això arriba un moment en què Marta protesta: “Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir-vos? Digueu-li, doncs, que m’ajudi”. Jesús li respon: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa… Presa” (Lc 10,41-42). No menysprea el treball de Marta ni la seva hospitalitat sol·lícita. El problema no està a “ocupar-se” de les coses, sinó a “preocupar-se’n” innecessàriament, a atabalar-se i perdre la pau. D’altra banda, assenyala que el més important és estar atents al Senyor.
En aquest sentit és veritat que Maria reconeix i dóna primacia al Visitant, escoltant la seva paraula. Marta es guanya el cel amb les seves fatigues per acollir; Maria anticipa el futur i se situa en l’acolliment i l’escolta de l’Enviat de Déu Pare, anticipant aquella plenitud en què, gaudint de la presència de Déu, ja no hi haurà més fatigues. Hi ha un text de sant Agustí que assenyala que “Ell (Déu) serà el port on acabaran les nostres fatigues: veurem Déu i lloarem Déu. Llavors no se’ns dirà: ‘Aixeca’t, treballa (…) Obre la teva mà al pobre…’. Ja no existiran les obres imposades per la necessitat allí on no hi haurà cap necessitat. No hi haurà obres de misericòrdia perquè no hi haurà cap misèria. No compartiràs el teu pa amb el pobre allà on ningú és captaire. No allotjaràs el pelegrí on tots viuen en la seva pàtria. No visitaràs el malalt on tots estan sans per sempre. No vestiràs el nu on tots estan revestits d’eterna llum. No hauràs de sepultar els morts on tots viuran sense fi” (Sermó 37).
En el fons, la vida de fe és una síntesi de Marta i de Maria, dues figures emblemàtiques de l’existència cristiana per a tots els temps.
En el fons, la vida de fe és una síntesi de Marta i Maria
El autor es arzobispo de Terrassa
