Dijous passat vaig tenir la immensa sort de poder assistir a l’espectacle amb què l’Agrupació Coral de Matadepera tancava el XXXVI Festival Internacional de Música a Matadepera. Amb una sala d’actes del Casal de Cultura plena a vessar amb el poc més d’un centenar de persones que hi caben, l’Agrupació Coral -dirigida per Rosa M. Ribera, ara primera tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Terrassa- va oferir un delicat i sentit muntatge amb música, text i imatges, titulat “Món enllà”, on es reflexionava sobre el drama de l’exili. Acompanyats de quatre joves músics, amb una excel·lent interpretació dels textos per l’actriu Àngela Vilarrubias, la coral va cantar de Bernstein a Guinovart davant d’un fons d’imatges que vinculaven estretament la guerra i l’exili, i sobretot els exilis actuals amb la nostra guerra que també va forçar l’exili de tants catalans. La senzillesa de tot plegat acabava de donar una gran força al missatge de fons.
Això, però, no és una crítica musical ni teatral. Això és article per elogiar la capacitat de convertir una cosa tan rellevant per ella mateixa com és la pràctica d’una afició musical en una oportunitat per fer una reflexió crítica i compromesa, exempta de demagògia, sobre els drames que ara mateix ens toca viure. Al goig de cantar, s’hi suma la voluntat de contribuir a la presa de consciència d’uns nous exilis que no ens poden ser, de cap manera, estranys. “Món enllà” és un espectacle radicalment actual i, alhora, un exercici de memòria col·lectiva absolutament necessari si és que volem encarar amb responsabilitat el nostre futur. Els textos i les imatges insistien en aquesta idea: els actuals refugiats ofereixen un retrat gairebé idèntic al dels nostres exiliats. El recitat de les “Corrandes d’exili”, en unes imatges històriques del mateix Pere Quart, ho acabaven de certificar:
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Però aquest article tampoc no vol ser una reflexió sobre la guerra i l’exili. És un reconeixement cap a aquest treball discret i modest, però contundent i efectiu, d’una societat civil madura, responsable, que se sent cridada a parlar amb sensibilitat i intel·ligència enmig de tanta barbàrie a una banda, i de tanta indiferència i, sovint, egoisme insolidari a l’altra.
La sort és que avui, dissabte, poden tornar a veure l’espectacle a la parròquia de la Mare de Déu del Carme, a les 10 de la nit. No us el perdeu.
