Som molts els qui hem quedat decebuts aquesta setmana. Brussel·les acaba de donar la raó al Tribunal Suprem espanyol en la no retroactivitat de la clàusula sòl de les hipoteques. La decisió d’en Paolo Mengozzi (advocat general del Tribunal de Justícia europeu) fa mal d’ulls. No sembla gens coherent validar la nul·litat de la mesura (el 9 de maig de 2013)… I, seguidament, fer la vista grossa dels anys anteriors. Una teòrica malifeta no s’ha de poder capgirar en funció del calendari. O sí? Sóc dur de gambals i em costa entendre-ho. Tinc tot el dret a malpensar, sense arribar a més detalls.
Per la tardor -abans no s’acabi l’any- el Tribunal de Justícia comunitari matarà el cas. La previsió per als consumidors, tanmateix, és que han begut oli. Pinten bastos. Tot fa pensar que prendrà partit en favor de les entitats financeres. Que avalarà la no retroactivitat de les devolucions. Fins i tot, amb la cua entre cames, havien dotat comptablement l’impacte negatiu derivat de la demanda: aproximadament "només" uns aproximadament quatre mil vuit-cents milions d’euros.
Qui m’assegura i/o em demostra que aquesta decisió no ve condicionada pel Brexit i pels rumors insistents del rescat bancari italià? Les enquestes pronosticaven -per activa i per passiva- un nou revés al sector bancari. Vull dir, doncs, una sentència del tot favorable al sofert client. En canvi, sorpresivament, ens han donat gat per llebre.
Sembla clar que fou la sobtada caiguda de tipus -l’any 2009- el fet que generà una praxi injusta. Una mena de llei de l’embut, que protegia la banca. Un actor que -dins la dinàmica del crèdit- sempre jugava amb avantatge. Mai no podia perdre. En canvi, al client hipotecat, tan sols li restava el dret a picar de peus. Com si fos una rebequeria.
Dies enrere, titulava un altre article com "Euríbor de Xauxa". Bo i fent referència a un nou serrell dels contractes hipotecaris. Concretament, el de saber si, amb l’índex en negatiu, fóra possible arribar a veure bancs que -en lloc de cobrar- paguessin puntualment per aquestes operacions. Podria semblar inversemblant. Gairebé com si el món estigués cap per avall.
En cloure l’article, convido el personal a deixar-se seduir pel món dels mitjans de comunicació escrits. El seu contingut sempre és i serà infinitament més suggeridor que no pas el que sovint ens ve donat per una caixa tonta. Amb un índex molt alt de gregarisme. Que, lluny de tocar temes que afecten la butxaca de molts, venen brossa. El tema d’avui (la clàusula sòl) n’és un exemple puntual… Que n’hi ha d’altres.
Tal vegada un altre dia valdrà la pena suggerir quina previsió hi ha en un altre front: els clients hipotecaris d’antigues caixes d’estalvi que han al·legat un greuge comparatiu sucós en l’índex IRPH davant de l’Euríbor. A molts advocats, se’ls gira feina. Si afinen bé el llapis, però, i guanyen el procés incrementaran notòriament la seva facturació. De passada, serien molts els seus clients que somriurien… I que, alhora, pararien la mà.
Anys enrere, poca gent gosava pledejar amb bancs. A hores d’ara, sembla ser que tothom s’hi veu amb cor. Almenys, no tenim la percepció que siguin dalt d’una trona.
