Poques vegades tenim l´oportunitat de veure la col·laboració de dues arts en un mateix espai. En aquesta ocasió a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya es fusionen la pintura i el teatre en un espectacle dirigit per Joan Baixas. “Daurrodó” és un espectacle que es mou a la frontera entre les arts plàstiques i les arts escèniques. Es tracta d´un espectacle molt mobilitzador i ple de talent, de vegades sorprenent. La llibertat que es respira a la creació i el rigor dramatúrgic i plàstic ens fan sentir com a espectadors que potser no tot està perdut en el món de la creació, amb la urgència del present i el nivell pla de molts dels espectacles de la cartellera que només busquen la rendibilitat econòmica. Joan Baixas ens proposa un espectacle en cinc minipeces, que compta amb el presentador de pista que és el mateix Joan Baixas, de vegades ens recorda el realisme màgic d´un García Márquez i en altres la poesia visual d´un Joan Brossa i que vol fer visible el treball de Cildo Meireles (Río de Janeiro, 1948), creador que ha redefinit l´art conceptual i que s´ha implicat en l´espectacle de Joan Baixas. En ocasions l´espectacle deriva en conferència didàctica o explicació d´alguna cosa que l´espectador percep amb molta claredat, a poc a poc el ritme de les peces augmenta i la qualitat de la posada en escena puja de nivell fins al número final, on es condensa tot el saber fer dels artistes implicats en aquest treball apassionant.
L´espectacle té una dimensió social i ètica, l´equip ha aconseguit construir un autèntic producte, són subtils observacions sobre l´art i la política, sobre el dèbit i el crèdit de l´aritmètica relació del creador amb una societat el motor de la qual no és l´ ètica ni la intel·ligència, sinó el motor econòmic. El discurs dels actors, les màscares i les intal·lacions són impecables i senzills. D´aquesta senzillesa que tenen els clàssics, és sens dubte tot un encert en la programació del Festival Grec 2016.
“Daurrodó” juga amb l´efecte sorpresa des que l´espectador entra a la sala i no seu sinó que inicia tot un recorregut per unes intal·lacions artístiques als passadissos laterals que envolten la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Sona una campana i l´espectador ocupa el seu seient, a partir d´aquí la feina de Laura Calvet, Andreu Martínez, Isabel Pla, Xavi Estrada, Al Víctor i el mateix Joan Baixas arrenca com un procés que porta l´espectador al hall d´entrada del Nacional, on cada espectador es fabrica el seu propi espectacle amb unes peces que manipula en una mena de teatre fòrum plàstic.
“Daurrodó” neix d´una necessitat de contar. D´alguna manera reprèn la figura del contador de contes que construeix com a motor per fer art o dramatúrgia; és tenir una idea i compartir-la amb els altres, un conte ben construït i humà. Les performances visuals són àgils i divertides amb un punt de món poètic instructiu i plaent. Aquestes cinc peces són especials. No només perquè ens permeten albirar un personatge com Cildo Meireles, sinó també perquè se sostenen per dret propi com a delicioses vinyetes de la vida.
