Fa pocs dies que hem clos la festa dels nostres sants patrons. Per molts escarafalls que puguin suggerir ERC, TEC i CUP, parlem de sant Pere, sant Cristòfol i sant Valentí. Seguint una vella tradició -ben bonica, per cert- s’ha fet amb havaneres. I, per bastir-ho en clau local, a càrrec del grup egarenc Vallparadís. A la plaça de Lluís Companys, just en acabar el castell de focs. Amb la connotació especial/inèdita que és un dels pocs conjunts amb tres instruments diferents: acordió, guitarra i contrabaix.
El costum de cançons marineres a les festes majors es va escampar arreu. L’expansió dels pobles costaners a qualsevol indret de terra endins ha desbordat el marc i entorn primerencs. En aquest sentit, val a dir que hi ha ajudat molt el concert del Port Bo de Calella de Palafrugell. Enguany commemora el mig segle. Així, sembla ésser que el Principat té, a hores d’ara, un cens que ultrapassa el centenar de cors censats oficials.
Catalunya, juntament amb Euskadi, és un país de forta tradició coral. I -com no podia ésser d’altra manera- ha assolit una excel·lència i un "savoir faire" especials en el tema. Tot plegat tenint en compte -el seu propi nom ho fa palès- que és una dansa tropical. Es basa en un ritme binari de dos per quatre derivat de la contradansa (que va néixer a Cuba, al segle XIX). Inicialment, com a ritme popular i com a peça de saló… Fou més tard que s’hi va afegir la lletra de cançó, restant -si fa no fa- com la convenim ara.
L’època colonial, juntament amb les intenses relacions comercials amb Cuba (i el seu port de la capital, l’Havana), va ajudar a fer-la molt popular. D’entrada, òbviament, en la "lengua del imperio", a les tavernes dels mariners i pescadors. Més enllà, hi va haver compositors afamats (com Albéniz, Falla, Bizet o Debussy) que la van incorporar a la música més selecta. D’aquesta manera, podem recordar havaneres molt populars: "La verbena de la Paloma", "Marina" o "Luisa Fernanda", sense anar gaire més lluny.
Els catalans, tanmateix, que, de les pedres, en fem pans, de seguida hi vam afegir més pa que formatge. Vàrem tenir l’habilitat o enginy de catalanitzar el producte. D’atorgar-li el que en diríem una denominació d’origen. La qual cosa (sense no massa imaginació) ens duu a "La gavina", "L’avi", "Mariner de terra endins", "La barca xica", "Tornaré", "Encisadora", "El llop de mar", "Vell pescador", "El canó de Palamós", "El cremat", etcètera. Em fóra ben fàcil allargar aquest llistat -triat a l’atzar- amb un munt de títols. Tampoc no es tracta, emperò, fe fer-me carrincló. Vull pensar que se m’entén el sentit d’on volia arribar. En paraules del gran poeta Joan Maragall, la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Enfront d’aquesta mena de dogma, crec que l’havanera conjuga un seguit de valors: música, poesia, ball, sentiment, identitat de poble i encís íntim de goig personal.
La meva cordial felicitació a tots els qui fan possible la llarga vida de l’havanera. Cal fer-los el reconeixement que tenen el mèrit d’enfortir lligams de germanor entre els qui gaudim d’una preciosa melodia… Mentre assaborim el cremat. Una beguda feta a base de rom, aiguardent de canya, pell de llimona, grans de cafè, sucre i canyella.