Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare." Amb aquesta afirmació comença la butlla de convocatòria del Jubileu extraordinari de la misericòrdia que estem celebrant. Aquest diumenge, a més a més, es llegeix a l’Evangeli la paràbola "del bon samarità" que va tenir compassió i misericòrdia amb l’home que va trobar en el camí de Jerusalem a Jericó, un home que fou atacat per uns lladres que "el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort" a la vora del camí.
Sant Agustí i d’altres pares de l’Església han interpretat aquesta paràbola des d’un plantejament cristològic. El camí de Jerusalem a Jericó apareix com una imatge de la història universal, l’home que jeu mig mort a la vora del camí és imatge de la humanitat, ferida pel pecat, i Nostre Senyor Jesucrist és el Bon Samarità.
La constitució pastoral "Gaudium et Spes" del Concili Vaticà II ens ofereix aquesta bona síntesi en el número 22: "En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix veritablement en el misteri del Verb encarnat. Ell és ‘la imatge del Déu invisible’ (Col 1,15), ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en ell la naturalesa humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Per la seva encarnació, el fill de Déu en certa manera s’ha unit amb cada home. Treballà amb mans humanes, pensà amb intel·ligència humana, obrà amb voluntat humana, estimà amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, encara que sense pecar".
Jesucrist és veritable Déu i veritable home. Solidari amb el gènere humà, el Senyor experimenta el sofriment, el cansament, la fam, la set. Té un cos que sofreix les tortures del martiri mitjançant la flagel·lació, la coronació d’espines i la crucifixió. Ell experimenta de veritat els sentiments humans: l’alegria, la tristesa, la indignació, l’admiració i, sobretot, l’amor. Els evangelis relaten sobretot el seu amor als altres fins a donar la vida. Ensenya als deixebles que "ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" (Jn 15,13). Arribada l’hora de la passió "ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem" (Jn 13,1). Dóna la vida per la salvació de tots.
Jesús manifesta la seva solidaritat en primer lloc pel fet de l’encarnació, compartint la nostra condició humana, fent-se home com nosaltres. Aquest amor solidari és present en tota la seva vida terrena, es manifesta particularment envers els qui sofreixen, els cansats i afeixugats, i s’expressarà de manera especial amb el seu sacrifici redemptor a la creu. És el bon samarità que ve a salvar, a guarir, a omplir de vida: "Jo he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir" (Jo 10, 10). No ha vingut a condemnar les persones, sinó a salvar-les. El sentit de la vida humana consisteix a experimentar la salvació de Déu en Crist, l’amor de Déu, i també correspondre a aquest amor i compartir-lo amb els germans.
L’autor és el bisbe de Terrassa
