Un any més, ja hem superat la Festa Major. Al meu entendre, aquest any amb molt més bona nota… Molt ambient als carrers i cada cop més actes de qualitat. Sense cap mena de dubte. Qui volia cercar actes culturals de nivell en tenia per triar i remenar.
En aquest sentit, una menció especial al tradicional contingut ofert als jardins d’un marc incomparable: els jardins de la Casa-Museu Alegre de Sagrera. Sense oblidar el que s’ha presentat a l’atri de la casa gran: un tast dels Amics de l’Òpera i Sarsuela. O les actuacions, al parc dels Catalans, dels dos esbarts locals (l’Egarenc i el del Vallès). Pel que fa al punt tradicionalment de la Plaça Nova, una bona puntuació als grups de gòspel i al sempre romàntic José Luis Perales. Amb un ple total… Quina llàstima que aquest racó/plaça dura, habitualment, sigui un desert! No val la pena que el Consistori dediqui més diners a l’intent de revifar-lo. És un punt mort endèmicament. I ho seguirà essent. Peti qui peti ! Pocs anys després de rehabilitar el Vapor Gran, els únics que es freguen les mans són els dos promotors immobiliaris més importants de la vila. Pel que fa al veïnat, per contra, ja poden gratar-se els ulls. És caca de la barata. "Scheiße", que dirien els amos d’Europa. Mirant-ho objectivament, són faves comptades.
Deixant de banda el renec o rebuig d’ERC i TEC envers la missa d’ofici -a la catedral-basílica del Sant Esperit- va tenir un bon nivell la cantada del Cor Montserrat. La música de la "Missa brevis", de Charles Gounod, junt amb un fragment de la "Cantata 147" (d’en Bach) i l’"Ave verum" (de Mozart) va satisfer el públic més exigent. Acompanyats, a l’orgue, per la veritable "alma mater" d’aquesta tradició: en Joan Casals Clotet.
Evidentment, esdevé fàcil trobar algun matís negatiu. Com resava el títol d’una dansa dels esbarts ("diuen que lo pebre pica"), carrego contra la degeneració. "Quien se pica ajos come." Ningú no pot defensar -amb cap mena d’arguments- la disbauxa, la brutícia, la cridòria i el desgavell monumental del torrent de les Bruixes, al sector nord de Vallparadís. Dissabte/matí, ben d’hora, em va venir de gust fer-hi un tomb. I em vaig a trobar amb un panorama desolador. Com si hi haguessin passat els vàndals: un munt d’ampolles de vidre trencades, gots i ampolles llençats, pixums i altres elements constituïen la catifa de la gespa. Com es pot equiparar la gresca musical amb el caos més absolut? Ho deixo per a la reflexió dels culpables d’aquest entorn tan degradat. Que s’ho facin mirar! I -de cara a l’any vinent- potser valdrà la pena establir controls i mà dura (sancions ?) als brètols. Això no es pot permetre. El respecte al col·lectiu ha d’ésser per damunt de tot. Per acabar, un deu per l’aposta decidida del regidor Jordi Flores i el seu team. Val la pena destacar que ha primat -amb trenta-tres presències- el nombre de grups i/o artistes locals en el programa de festes. Diu molt en favor seu. A banda que esperona i engresca aquest sector, de cara a properes fites.
Dit això, celebro la recuperació d’una vella tradició: l’encesa del ciri de Festa Major (en honor de sant Pere, sant Cristòfol i sant Valentí). De mans d’en Marc Galí Segués, haurà servit d’alguna cosa… Si més no, perquè la pluja ens hagi respectat del tot.
