Són rarets. Millors o pitjors, vés a saber, segons com es miri, tot i que tampoc són cap meravella… Però en poc temps hem tingut quatre grans lliçons de qualitat democràtica, impensables a Espanya. La primera, el referèndum escocès. La segona, el referèndum del Brexit. La tercera, les dimissions (encara falta la de Corbyn, després del seu trist paper) d’alguns polítics que s’han enganxat els dits amb el referèndum: Cameron, Farage, Johnson… I la quarta, l’informe oficial que deixa l’antic primer ministre Tony Blair exactament amb el cul a l’aire. Literalment: s’han passat set anys preparant l’informe Chilcot, que deixa claríssim, amb paraules molt mesurades, que Blair, Bush i Aznar, a més d’altres còmplices necessaris, van muntar la guerra d’Iraq per la cara. Ni armes de destrucció massiva, ni punyetes: s’ho van saltar tot perquè volien anar a la guerra. El 2003 queda lluny, però les conseqüències d’aquella insensata guerra estan a la vista de tothom: no només no van solucionar res, cosa que sol passar amb la majoria de guerres, sinó que a sobre ho van empitjorar tot, absolutament tot. Ni tenien una estratègia de futur ni sabien el que feien: i així tenim el món al 2016, embarcat en una mena de guerra estranya que té el seu origen en l’11-S, a l’Afganistan, a l’Iraq. Però, a Gran Bretanya, ara que alguns es permeten tractar-los d’imbècils pel fet de sotmetre grans decisions a referèndum, les coses es fan d’una altra manera. Amb virtuts i defectes, per suposat, però d’una altra manera: l’antic primer ministre ho té complicat i no li ha servit de res haver demanat perdó, hipòcritament, fa uns mesos, per haver organitzat un caos de dimensions planetàries. Exactament igual, exactament, que aquí, on en tots aquests anys no hi ha hagut ni hi haurà manera d’analitzar i jutjar la guerra d’Aznar. La mateixa que li va fer dir a Rajoy allò de "Tú y tu puta guerra" i que, d’una o altra manera, ens ha portat fins aquí. Seran rarets, sí, aquests anglesos, però les comparacions són tan odioses…
