El Concili Vaticà II, que és la brúixola segura per orientar-se els cristians en el camí del segle XXI en expressió de sant Joan Pau II, explicava que l’Església no s’identifica amb cap comunitat política ni està lligada a cap sistema polític. Alhora, tant la comunitat política com l’Església serveixen les necessitats de les mateixes persones i aquest servei es portarà a terme de manera més efectiva si hi ha cooperació entre ambdues institucions. L’Església dóna suport al principi de laïcitat segons el qual hi ha separació entre l’Església i l’Estat, seguint la prescripció de Crist, «doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu» (Lluc 20, 25). Ara bé, de tant en tant, escoltem opinions de persones o de grups concrets que es manifesten en contra que els càrrecs públics es facin presents en els actes religiosos. L’argument principal es recolza en el laïcisme de l’Estat, que suposadament impedeix a aquests càrrecs participar en els actes de les confessions religioses. Permeteu-me dir que de sempre hem vist la presència d’alcaldes i regidors en les misses dels patrons de les poblacions o en les processons en honor als sants o la Mare de Déu. I, en l’actualitat, aquesta presència continua essent habitual a la major part de poblacions de la nostra terra. Ara bé, ens podem preguntar si els poders públics han de ser neutrals davant les diferents tradicions religioses. I la meva resposta és clara: és clar que sí, per descomptat. Han de ser neutrals, han de ser justos, sense caure en cap tipus de discriminació, ni positiva ni negativa. I amb la mateixa rotunditat hem d’afirmar que, si un alcalde assisteix a una missa patronal exercint les seves funcions i la seva representació de la ciutadania com a alcalde, de cap manera trenca amb la seva presència la neutralitat del seu càrrec. I el mateix afirmo si assisteix a les festes d’altres tradicions religioses. Perquè una cosa és la neutralitat i una altra ben diferent és ignorar i no tenir en compte l’element religiós, amb tot el que suposa en la vida de les persones i dels pobles, més encara quan aquest element religiós es troba en l’arrel de les festes dels nostres pobles i ciutats.
Certament, els poders públics han de mantenir la seva neutralitat davant les diferents tradicions religioses, però aquesta neutralitat de cap manera no significa que els representants de les diferents administracions no puguin participar a títol institucional en les celebracions i manifestacions religioses. I el motiu és que, quan se celebra una festa religiosa, hi ha un grup nombrós de ciutadans que està en la celebració. Des d’aquesta perspectiva no s’entendria l’absència de les autoritats polítiques en una reunió pública tan important per a molts ciutadans simplement per ser religiosa. El fet d’assistir no significa una adhesió a l’Església catòlica, o a altres confessions o tradicions. El fet d’assistir és expressió de compartir l’alegria d’un bon nombre de conciutadans als quals també representen.
Si un centre educatiu celebra una efemèride, si una entitat cultural o esportiva celebra la seva festa anual i congrega un gran nombre de persones, si una nova empresa s’inaugura, etcètera, no s’entendria que les autoritats no assistissin argumentant que trencarien la neutralitat respecte als altres col·legis, equips, entitats, empreses o respecte a altres entitats siguin del tipus que siguin. El que s’està fent és participar d’un acte que és important per a la vida de la ciutat. El que s’ha de fer és assistir a tots els actes que siguin rellevants, i donar suport a totes les entitats d’una ciutat.
Penso que es tracta de sumar en lloc de dividir. I és que la sana laïcitat significa la distinció de funcions, comporta el respecte mutu, ajuda a propiciar les sinergies en benefici de les persones, a les quals tots servim. És veritat que cal millorar tot el que sigui susceptible de millora, alliberar-se de les adherències que poden ser un llast al camí, però sempre des del respecte i amor a les nostres tradicions, del consens fruit d’una profunda reflexió compartida, perquè un poble que no valora ni dóna rellevància al seu passat i les arrels que l’han conformat difícilment construirà un futur millor.
L’autor és el bisbe de Terrassa
