El terme amor s’ha convertit avui dia en una de les paraules més usades i, alhora, també en aquella a la qual hom dóna interpretacions ben dispars. Però, malgrat els abusos del terme o les discrepàncies en les interpretacions, el cert és que, al llarg de la història, l’amor no ha deixat de ser una de les aspiracions fonamentals de l’ésser humà, fins al punt de poder afirmar que la vida perd sentit si hom no té algú a qui estimar o no se sent estimat. L’amor esdevé com la font d’aigua que sadolla la nostra set de viure.
També en l’àmbit de la pedagogia, des de la Grècia clàssica, en què l’ensenyament va quedar institucionalitzat, fins a l’actualitat, una munió de corrents i teories pedagògiques ha intentat desenvolupar tècniques i mètodes fent de l’amor una actitud, un tarannà, un estil educatiu per conduir els educands vers la seva plena humanització i realització personal.
Amb tot, la tecnocràcia, el mercantilisme i materialisme, l’eficàcia i el pragmatisme com a valors fonamentals, així com el creixent individualisme, esdevenen una seriosa amenaça a la pedagogia de l’amor. Una pedagogia que pren la recerca del bé de l’altre, el desplegament del seu màxim potencial humà, com a orientació fonamental del procés educatiu.
Perquè cal tenir present que educar les persones es fa sobretot estimant. L’amor és el motor de l’acció educativa i de l’acció social. L’amor entès com una actitud de sortida del jo, d’un mateix, per trobar-se amb un tu. L’amor és una actitud que neix de l’impuls de trobada afectuosa, delicada, atenta, càlida, acollidora, comprensiva, tendra i respectuosa amb l’altre; en una relació de lliurament i reciprocitat. Però l’amor és molt més que un impuls amarat de sentiments afectuosos o emocions més o menys intenses. Malgrat que parteixi d’aquest impuls i l’inclogui, l’amor és, fonamentalment, una tasca que implica prendre decisions i fer accions buscant el bé de l’altre. L’amor té, doncs, una dimensió sensitiva i emotiva, però també una dimensió racional i pragmàtica. I, per això, la pedagogia de l’amor implica també fer programacions, projectes, cercar recursos, planificar estratègies de prevenció i promoció, preveure i organitzar aquelles accions que poden ajudar les persones a créixer i desenvolupar-se.
La pedagogia de l’amor descansa en la certesa que tota persona té una dignitat, uns dons i uns talents específics que cal ajudar a desplegar i portar a la màxima plenitud. Educar implicarà, doncs, creure i confiar en les possibilitats de realització i de plenitud que s’amaguen en les persones, despertar el do que cadascú té i posar una obsessió en els seus camins de vida. La pedagogia de l’amor implica ser capaç de descobrir les potencialitats de les persones allà on aparentment només es veuen límits o dificultats. Per a això caldrà una tasca de contemplació i discerniment constant davant els desitjos, inquietuds, interessos, habilitats, etcètera, dels educands. I, alhora, una tasca de recerca, planificació i organització de tots aquells factors, recursos i elements que ho puguin fer possible.
La pedagogia de l’amor implica ser capaços de construir espais i contextos on es visqui i s’encarni l’amor. Entorns on les persones se sentin valorades, apreciades, potenciades, reconegudes i cuidades amb tendresa i respecte. Passa per l’establiment de vincles interpersonals significatius entre les persones que els aportin la seguretat i la confiança necessàries per creure en elles mateixes i esforçar-se en la consecució dels seus somnis, dels seus projectes, dels seus desitjos. La pedagogia de l’amor suposa establir nius de confortabilitat, de calidesa humana, on els gestos i les expressions d’afecte amarin les relacions bastint llars emocionalment significatives.
Estimar i acompanyar el camí de creixement de les persones és també un do, una gràcia i, com indica Steiner, una vocació. I cal ser conscients que, de la mateixa manera que l’educador pot exercir un paper de mediador significatiu i crucial en aquest procés, també pot caure en el risc de generar relacions de dependència, domini, control o possessió de l’educand. L’amor veritable, però, és gratuït, desprès i profundament respectuós amb l’altre. Des d’aquesta perspectiva, hauríem de situar-nos com a simples acompanyants capaços de mantenir-nos en la justa distància, que ni envaeix, domina o aclapara, ni ignora o es desentén de l’altre. Com deia el pedagog F. Deligny, educadors de presència lleugera, que hi són en la seva justa mesura, de manera incondicional i que estimulen, donen suport i animen perquè l’altre pugui ser el que ell decideixi ser. Estimar, buscar el bé de l’altre, suposarà moltes vegades ajudar-lo a prendre consciència d’aquells camins o comportaments que no l’ajuden o dificulten el desplegament de tot el seu potencial humà. Estimar l’altre no vol pas dir consentir-li-ho tot. La correcció és, doncs, un deure i una responsabilitat en aquest procés d’acompanyament, que no pot imposar-se per la força ni exercitar-se amb autoritarisme, sinó només amb la dolçor de l’amor comprensiu i misericordiós pot tenir possibilitats de ser acollit tantes vegades com faci falta. L’amor no es cansa mai de donar oportunitats.
L’autora és pedagoga i pertany a l’Àmbit Maria Corral
