Guanyar les eleccions gràcies (en part) al temor que desperta el Brexit no ho soluciona tot: un dels inconvenients és que hi ha gent que veu en el Brexit una oportunitat. Escòcia o Gibraltar, per exemple. D´aquí el mal humor de Rajoy que, tot i que ningú, ningú, no l´ha convidat a intervenir en el debat europeu, s´ha apressat a reaccionar: si el Regne Unit se´n va d´Europa, Escòcia també. Això, barrejat amb l´estúpida reivindicació de l´espanyolitat de Gibraltar (en què Iglesias va caure de peus a la galleda), dibuixa interessants possibilitats de futur. Resulta que els gibraltarenys no tenen la més mínima intenció de ser espanyols, mira que són rarets, eh? I resulta que els escocesos han aprofitat l´ocasió per fer “diplomàcia paral·lela” i ser rebuts a Brussel·les, al màxim nivell. Rajoy, emprenyadíssim, alarmadíssim, lògicament: aquests europeus un dia el poden deixar amb el cul a l´aire i rebre un president català€ Alarma. Coses que eren immutables resulta que poden canviar en menys temps del que pensàvem. I una constatació: sí, els referèndums els carrega el diable, o sigui que millor no preguntem, no fos cas que l´experiment acabi com el Brexit. De manera que, per una banda, un referèndum català està ara mateix a anys llum, més lluny que abans: poques bromes amb els referèndums, que la gent s´acaba creient que amb el seu vot pot decidir de veritat€ I, per l´altra, la barrera que Europa ha posat fins ara al “cas català” pot esquerdar-se qualsevol dia, segons com bufin els vents de la geoestratègia€ El “blended” escocès i gibraltareny pot acabar essent indigest i perillós per a l´immobilisme del nacionalisme tripartidista espanyol: no és impossible, menys que mai, que Europa evolucioni de forma imprevisible davant d´unes independències perifèriques que poden ser molt, molt útils per equilibrar poders i interessos€ El joc està obert, tot i que diuen que continua tancat.
