Consumatum est! England ha acabat de marejar la perdiu. I -com diu una dita castellana- “tanto va el cántaro a la fuente que, al final, se rompe”… Fins ara, tot anava supeditat a la conjunció condicional que he situat al títol de l’article. Tothom estava pendent sobre què passaria “si” els anglesos cardaven el camp. A hores d’ara, ja coneixem la seva tria. Són molts els altres ciutadans de la UE que no se’n saben avenir. La por s’ha apoderat d’ells. Tenen, alhora, el cul encongit. Massa incògnites!
Pel mateix preu, els oportunistes catalans es veuen amb el dret de fer-s’ho venir bé. Contra la tesi absolutista de la penya d’en Rajoy & Sánchez envers l’independentisme del “Catalonia is not Spain”, troben arguments. D’una banda, es pregunten per què no ho hem decidit tots els europeus… Igual que ells plantegen que es faci en el cas català… O, tal vegada, perquè, gràcies a la victòria escocesa, entreveuen possibilitats que es pugui tornar a reeditar el referèndum que van perdre el 18 de setembre de 2014. Tot plegat configura -de manera clara- allò que se’n diu una mala peça al teler.
Deixem-nos d’orgues. Intentem analitzar elements paral·lels en profunditat. El somni europeu trontolla. La solidaritat ha saltat pels aires. Fa tot just un mes (el proppassat 22 de maig), vàrem tenir un ensurt premonitori: a Àustria, l’ultradretà Norbert Hofer no va arribar a president pel canto d’un duro. El discurs de la xenofòbia, però, cada cop capta més adeptes. S’escampa com una gran taca d’oli. Tan sols cal fixar-se -per citar altres exemples- en els casos de Suïssa, Noruega, França, Alemanya o Bèlgica.
Si agafem el minipimer/túrmix i hi afegim l’amenaça jihadista, tenim el plat precuinat. Gairebé al dente. Alguns extremistes, fins i tot, encara emmerden més el xup-xup: en el mapa espanyol, hi afegeixen el clavegueram de la caverna mediàtica governamental i tenim un menú explosiu. Funciona el ventilador de la demagògia amb total impunitat.
Al segle XX, Europa estava encotillada per la por bèl·lica (les dues guerres mundials i la civil espanyola). La macabra destrucció atòmica d’Hiroshima i Nagasaki capgirà aquest criteri envers la por nuclear. Actualment, podríem dir que aquelles pors s’han convertit en econòmiques i ecològiques (atur, prestacions socials, deflació, debacle bancària, canvi climàtic, virus de l’ebola o el zika i immigració).
Tots aquests serrells, els fan seus els grups d’extrema dreta i ja tenim un bon sidral. Ens anuncien una mena d’apocalipsi que preveu l’esfondrament del sistema…
…Es personifica el culpable en la persona de qualsevol nouvingut. Sigui negre, sudaca, romanès, magribí, xinès o llunàtic. Els assenyalen -amb mala bava/intenció- com els lladres dels llocs de treball o dels serveis/drets sanitaris dels nadius. Aquesta trepa de gent de poc criteri pretenen empastifar tothom amb aquesta visió kafkiana de la immigració. Bufen vents estranys. Es fa molt fàcil caure en el parany de fer cas a quatre xerrameques oportunistes. De l’estil del Front Nacional francès, la Plataforma per Catalunya (d’en Josep Anglada) o “otras hierbas”. Que no ens venguin gat per llebre.
És ara -més que mai, doncs- que necessitem líders/referents de pes. Autèntics. Compromesos. Solidaris i valents. D’altra manera, el conte podria acabar com el rosari de l’aurora. Cap per avall.
Dit d’altra manera, significaria la inversió fonètica del títol amb el qual encapçalava el meu escrit. Tant de bo que mai no arribem a aquesta “fi”!
