‘ordenança Bases de Convivència Democràtica, aprovada el 2014, preveu que els que cometin infraccions per incivisme, en els casos que no siguin greus, puguin canviar la sanció per treballs socials. És un tipus de pràctica molt estesa a països més avançats que el nostre i caldria afavorir-ne la pràctica per l’alt valor educatiu que té. Molt més educatiu que no pas pagar una multa econòmica que -especialment si parlem de l’incivisme juvenil- generalment acaba anant a càrrec no pas de qui comet la infracció sinó dels seus progenitors. És a dir, que fins i tot pot contribuir a produir l’efecte contrari, sobretot si pensem que l’incivisme, en molts casos, va lligat a la sobreprotecció dels pares.
Tanmateix, a Terrassa, les coses de l’administració van exasperadament lentes, fins i tot quan estan ben encaminades. I és que, d’una banda, aquests treballs socials de moment es limiten a assistir a unes xerrades, donada la manca d’un programa efectiu de veritables treballs per a la comunitat. Uns treballs que haurien de coordinar les organitzacions de voluntariat. Segur que les xerrades del sergent de la Policia Municipal que diuen que les fa han de ser molt interessants. Però és obvi que no poden complir la funció reparadora i educativa d’un treball social al servei de la comunitat. Però, a més, i d’altra banda, sembla que enguany l’elecció d’aquests treballs comunitaris abans que no de pagar les sancions ha baixat de manera estrepitosa. Segons les dades disponibles, aquests primers mesos, només s’han acollit a aquesta fórmula una quarta part dels que ho havien fet l’any passat. És a dir, un 3,3 per cent dels sancionats, mentre que el 2015 la proporció havia arribat a l’11,7.
Estic segur que els responsables del servei ja s’ocuparan d’analitzar amb detall les circumstàncies i trobaran la manera de posar-hi remei. Però, vist a distància, i si em permeten un parell d’observacions, diria que els dos problemes abans esmentats poden explicar bé la qüestió. En primer lloc, cal que les ofertes de treball comunitari siguin diverses segons el tipus de comportament incívic i prou variades en les seves opcions -d’horaris, d’intensitat, de durada…- per tal que s’acomodin al les possibilitats reals dels interessats. I, de l’altra, cal que les sancions siguin prou elevades com per empènyer a elegir el treball substitutori. Si amb una quantitat mòdica es resol el problema, el més probable és que qui ha de pagar prefereixi treure’s el problema de sobre de la manera més ràpida i sense haver-ne de parlar més. És l’estil dels progenitors sobreprotectors.
L’incivisme, com he sostingut en altres ocasions, està estretament lligat a la incapacitat de sentir empatia per la comunitat a la qual es pertany més que no pas a qüestions ètico-morals. El vincle social es dilueix i, o per manca de consciència de ser-ne membre o per ganes d’ajustar-hi comptes per ressentiment, l’incívic es revenja amb qui pensa que no l’ha tractat prou bé. I, com passa amb les rebequeries, sovint -no dic que sempre-, l’actitud antisocial en el fons busca tot el contrari d’allò que acaba provocant. Per això, el treball voluntari dirigit a la comunitat pot fer descobrir el valor d’aquest vincle social i la disponibilitat del grup -en aquest cas, de la ciutat- a reinserir l’incívic. Esperem que no hagin de passar dos anys més per tal que es doni sortida a l’ordenança i s’asseguri l’èxit d’aquesta bona proposta.
L’incivisme està estretament lligat a la incapacitat de sentir empatia per la comunitat a la qual es pertany més que no pas a qüestions ètico-morals
