El Domingo necessita un calçat ortopèdic fet a mida. Les deformitats dels seus peus l’obliguen, si vol anar calçat, a disposar d’unes sabates que valen més de 600 euros.
L’Àngel va en cadira de rodes, però amb un caminador pot fer petits desplaçaments caminant, si es posa unes botes ortopèdiques fetes a mida. Aquestes també costen més de 600 euros, als quals no pot fer front.
El Jose que, tot i anar en cadira de rodes, és una persona activa, amb molts reptes i inquietuds personals. Fa dos anys que va en la mateixa cadira de rodes que se li ha trencat i en necessita una de nova. Si vol continuar exercint el seu dret a viure amb autonomia haurà de pagar per fer-ho, sense rebre cap tipus d’ajuda. Tot perquè no ha complert uns terminis normatius pensats més per a persones de la tercera edat que per a un jove, que per sort és molt actiu.
Aquestes són només tres incomprensibles situacions que patim actualment i que es podrien veure agreujades si la modificació de la cartera de serveis del Programa d’Ajuts Ortopèdics (PAO), que va proposar el mes d’octubre el Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad s’acabés implantant. El canvi radicava, bàsicament, a simplificar i estandarditzar encara més el mètode de concessió d’ajudes a l’accés als productes ortopèdics, rebaixant les aportacions i reduint la qualitat d’aquests.
Per als que coneixem de primera mà aquests i molts altres casos, aquesta nova normativa no té cap mena de lògica ni sentit, ja que pretén simplificar uns tipus d’ajuts tècnics a situacions complexes i amb capacitats funcionals i de moment vital totalment plurals. Es tracta d’una retallada econòmica, però també de drets, ja que les necessitats de les persones són tan diverses com les seves capacitats. Aquestes no poden estar mai subjectes a una reglamentació que imposi la despesa per damunt de les necessitats reals que tenen el Jose, el Domingo o l’Àngel.
A Prodis, igual que a tantes entitats com la nostra, treballem per la qualitat de vida de les persones, entenent la seva diversitat i possibilitant l’exercici dels seus drets, tot potenciant les capacitats. Per aconseguir-ho, no ho neguem, cal ajuda però si el que cerquem és la igualtat s’han de tenir en compte criteris qualitatius i no només criteris econòmics. No defallim, continuarem reivindicant el reconeixement de drets per a un col·lectiu, però alhora personalitzant-los a cada necessitat.
Si realment volem reconèixer uns drets universals per al conjunt de la societat, hem de tenir en compte la diversitat. Les necessitats són plurals i poden estar condicionades per molts factors o situacions. No estandarditzem un col·lectiu que és igual de divers que la pròpia societat a què demanem que els integri. No estandarditzem les necessitats de l’Àngel, del Domingo o del Jose. Ells, com les seves necessitats i les seves capacitats, no són gens estàndards.
L’autora és presidenta del Patronat de la Fundació Prodis
