Fa temps que estem pendents de la sentència que ha de posar punt i final a aquest impost odiós per injust que és la plusvàlua municipal. Tot i que tenim uns tribunals que no brillen massa per la seva equanimitat (Constitucional i Suprem), som a les portes que el Tribunal Constitucional (TC) es pronunciï sobre la manca de justícia tributària i errònia configuració d’aquest impost.
L’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana es va configurar simplement com un mètode de recaptació que res té a veure amb la capacitat econòmica del contribuent, del subjecte passiu, ni amb el fet sobre el qual es tributa.
És un impost que s’ha de pagar sí o sí, davant qualsevol transmissió d’una finca, sigui per venda, per herència, per donació o qualsevol altre títol (fins fa poc es feia pagar inclusivament a la pobra gent a la qual el banc se’ls quedava l’habitatge perquè no podien pagar la hipoteca). S’aplica una fórmula sobre el valor cadastral del sòl, en funció dels anys de tinença d’un bé immoble urbà, fórmula pretesament lògica que amaga la trista realitat d’una tributació injusta.
Efectivament, hem vist i veiem cada dia com els ajuntaments cobren aquest impost, malgrat que el contribuent no només no hagi tingut un increment de valor amb el pis, casa o nau que ven, sinó que hagi tingut pèrdues. Una persona que avui ven un pis per 80.000 euros i que havia comprat potser per 300.000 euros paga l’impost com si hagués guanyat diners.
Són varis els tribunals que han plantejat una qüestió d’inconstitucionalitat i que es troba pendent de resoldre el TC. És clar que, si el TC aplica un criteri de justícia tributària, s’ha de carregar aquest impost, ja que està configurat directament només per cobrar, sense tenir en compte la capacitat econòmica, vulnerant el que diu l’article 31 de la Constitució i al marge de si el subjecte passiu ha guanyat o perdut diners (guany que en tot cas seria gravat dues vegades, ja que tributa a l’IRPF i, per tant, si existeix, implica a més una doble tributació). A més, la sentència del TC planteja la possibilitat que l’impost pugui limitar el dret de defensa de l’article 24 de la Constitució perquè la normativa no preveu la possibilitat que la transmissió produeixi una pèrdua o minusvàlua i, per tant, no admet cap prova en con- tra.
Hi ha sentències de tribunals diversos com el Jutjat Contenciós Administratiu de Saragossa, el de Donosti (jutjat 3), el de Vitoria-Gasteiz, el de Madrid o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (sentència de 18/7/2013).
Quin abast tindrà la sentència del Constitucional? Si fa com el Suprem en el cas de la nul·litat de les clàusules sòl, limitarà els efectes (en el cas de les hipoteques per afavorir la banca i en el cas de les plusvàlues per afavorir els ajuntaments).
Però què han de preparar-se per fer els contribuents? Doncs han d’evitar que prescrigui el seu dret a reclamar, reclamant davant els ajuntaments el que hagin pagat injustament per plusvàlua, evitant que transcorrin els quatre anys que tenen per reclamar el que han pagat indegudament.
Com pot ser que el Tribunal Constitucional es reuneixi d’urgència per a algunes coses i, en canvi, les qüestions que afecten la butxaca dels contribuents es tractin amb tanta tardança?
L’autor és advocat
www.planaslegal.com
