Demà voten si es queden o se’n van. No m’estranya que la campanya electoral espanyola hagi ignorat absolutament Europa i el referèndum britànic. Tenim una política que es mira el melic, a més de tants maldecaps i problemes propis que no queda gaire temps per a les qüestions estratègiques: aquí les coses es plantegen a curt termini, el que volen que pensem que importa és qui pactarà amb qui (si és que no ens porten a unes terceres eleccions, que vés a saber), i per tant això d’Europa ens queda cada dia més i més lluny… De paraula, no, però de fet està a anys llum de distància. El problema del referèndum britànic és, com diria Rajoy, una obvietat: que es tracta d’un referèndum. El segon en poc temps, després del dramàtic referèndum escocès. Evidentment, el primer ministre Cameron juga en clau partidista i de defensa de la seva pròpia posició, però ho fa en un terreny impecablement democràtic: la decisió final, la prendrà el poble. Mala sort, just uns dies abans del nostre segon diumenge electoral en sis mesos, i quan es fa cada dia més evident que la gran pedra a la sabata és Catalunya. Més fins i tot que el model social: el camp de batalla s’ha plantejat, a falta de millors arguments, sobre el patriotisme, la sobirania i aquestes coses sagrades que eviten pensar en altres qüestions. La pàtria, la pàtria i la pàtria… I ara van els britànics i munten un referèndum per decidir ni més ni menys si es queden a Europa. Brutal lliçó de qualitat democràtica, al marge d’altres consideracions. I aquí, mentrestant, gran part de la política espanyola continua sentint pànic als referèndums, al vot directe, a la claredat, al risc que implica tota decisió democràtica. Diumenge, quan anem a votar, tindrem encara presents les imatges d’aquests anglesos tan singulars que poden votar si es queden a Europa o dels escocesos que poden votar si es queden a Gran Bretanya. Les comparacions, en efecte, hi ha vegades que són terribles…
