Feia dies que no escrivia, però aquesta dicotomia que s’ha presentat a causa del subministrament de l’aigua a la ciutat, entre si ha de ser un servei públic o ha de continuar en mans privades, en aquest cas de Mina, que ha portat tant moviment entre els actuals regidors i l’alcalde, m’ha esperonat a dir-hi la meva. En realitat, l’alternativa és més de caràcter polític i social que de queixa ciutadana per l’actual sistema, que funciona amb aparent normalitat.
Si bé és cert que, entre l’enriquiment d’una entitat privada i un benefici per al poble, el nostre sentiment i esperit social estan a favor d’aquest últim, el problema sorgeix quan, entremig, s’interposa el dubte de l’eficàcia del sistema, ja que quan l’aixeta no raja el ciutadà s’oblida del benefici social i de seguida es recorda de la mare del qui subministra l’aigua. Si haig de dir-hi la meva, que és una experiència del passat, potser caduca, sempre vaig veure positiva la participació de les persones a les empreses, transformant-les en cooperatives o societats anònimes laborals, però a la pràctica els resultats no sempre van ser beneficiosos, sobretot quan els socis sobrepassaven un reduït nombre; cal dir, com a justificació, que generalment s’iniciaven en empreses ja fallides i els cooperativistes l’únic aprenentatge que tenien era el de l’anterior empresari. Ja sé que el servei públic participatiu que es proposa per al subministrament de l’aigua a la ciutat es fa en unes condicions totalment diferents i amb l’experiència d’altres poblacions, a més de l’assessorament d’experts que li dóna garanties. Tot i que a casa nostra els experts, nomenats amb el dit, no sempre han obtingut el resultat esperat. Però cal tenir en compte que, quan el servei sigui de tots els ciutadans, serem més a protestar sobre el preu i el gust de l’aigua. És possible que el sistema proposat generi algun benefici, però la percepció del ciutadà sempre serà insatisfactòria, ja que la seva rebaixa del rebut de l’aigua serà nul·la, o una simple befa.
El que ha motivat el meu escrit, que fins ara no han estat més que percepcions personals sense valor, és demanar al Consistori, i especialment a l’amic alcalde, que no s’embranquin pel camí dels enfrontaments, que busquin un acord entre l’actual titular i el projecte municipal; ja que les experiències dels enfrontaments jurídics del nostre Ajuntament no han estat gaire afortunades. Els litigis poden ser llargs, amb dificultats que poden perjudicar el subministrament actual i les millores necessàries, quedant estancades les vies resolutives en perjudici de tots. També cal tenir en compte que, en cas de conflicte, les societats privades, en aquest cas Mina, Aigües de Terrassa, poden prendre amb rapidesa les seves resolucions, ja que només depenen d’un consell d’administració, es gestionen amb més agilitat i eficiència i poden accedir fàcilment a despatxos jurídics que eternitzin el procés. Per contra, el procediment d’un Ajuntament és molt més complicat i feixuc, ja que depèn d’un entramat jurídic i polític de diferents partits, d’entitats socials, econòmiques i polítiques i, en definitiva, de tota la ciutadania que cada dia obre l’aixeta. Indubtablement, un acord, encara que no fos el millor, simplificaria i, sobretot, desencallaria amb més celeritat el conflicte. El vencedor és el més hàbil, no el que guanya al cap d’uns anys.
M’agradaria que Mina, Aigües de Terrassa, que és una societat fortament vinculada a la ciutat i que, tot i que el seu objectiu sigui econòmic, com li toca, sempre s’ha manifestat i comportat de manera sensible amb els beneficis socials, correspongui per tal d’aconseguir una bona entesa que resolgui la contesa.
