En general estem envoltats de miralls on ningú s’agrada. No s’agrada Europa des de fa molts anys. Ara fins i tot els anglesos amenacen de marxar. No s’agrada l’Espanya que no sap com construirà un govern cabal de tan avorrida de si mateixa com sembla. No s’agrada Catalunya presonera del gap entre les grans proclames històriques i el minifundisme polític. No s’agrada aquesta Terrassa que s’està tornant una ciutat amb més crispació política que capacitat de transformació.
A totes les escales, la coalició de polítics i tertulians té cada cop menys dosis d’autenticitat i es fa més pesada en la seva artificialitat. No saben què fer per cridar l’atenció. Les campanyes polítiques sempre es fan llargues, però l’actual campanya electoral és molt evident que provoca una mandra infinita, fins i tot, als seus propis protagonistes. El pitjor és quan s’insulten o quan des del populisme agredeixen el més mínim sentit comú, i m’és igual que siguin de dretes com d’esquerres. Són uns impresentables i uns pesats. Aquesta setmana n’hem tingut exemples a tots nivells i colors, ja sigui l’estupidesa perillosíssima de Donald Trump, l’anticatalanisme recurrent de Susana Díaz o l’esgotador sainet de la política catalana fent apologia infinita del seu propi atzucac.
Però posar-nos rondinaires no serveix de res. En aquest entorn descoratjador, surten espurnes de lucidesa que ens refresquen i ens posen una mica de perspectiva a tot plegat. Rescato amb convicció la Contra de la Vanguardia de dilluns passat sobre Gianni Vattimo, el filòsof italià del pensament feble. "Per superar la vella modernitat dels grans dogmes, comunisme, feixisme, liberalisme, assumim que els ideals absoluts ens condueixen a errors absoluts que desemboquen en experiments totalitaris amb víctimes." Davant de tanta obcecació ideològica (vivim un temps d’empatx ideològic brutal disfressat de nova política) tenir proposicions d’aquesta categoria és motiu d’optimisme. La proposta de pensament feble de Vattimo només és possible des de trajectòries destil·lades en experiències consistents. La maduresa consisteix a millorar la qualitat de les preguntes i disposar de la serenor del que sap que no té totes les respostes. Per tenir el pensament feble cal una mica de gruix.
Necessitem que a la política torni gent amb gruix. Gent que el que diu en privat i el que diu en públic tendeixi a convergir. Gent que no practiqui el cinisme com a forma de vida i que ho demostri amb uns egos moderats, assequibles. Líders que es presentin amb la suficient humilitat i lucidesa com per no proposar canviar el món cada dos per tres, però que ens demostrin coherències significatives. Més que mai necessitem gent que sàpiga afrontar complexitats i paradoxes i no només complicacions i problemes. La complexitat requereix més talent que la complicació. I ara estem en una situació de complexitat radical. Tenim una política molt necessitada de talent. Deia Rajoy que "a la política se viene aprendido" i tenia raó, llàstima que ell no sigui el millor exemple universal del que proclama. Massa sovint, els que podrien anar apresos a la política usen la seva saviesa per fugir-ne, i això, com a societat, és un pèssim negoci. Vivim temps d’una complexitat extraordinària i afrontar-los amb gent de poc gruix, que no arriben apresos a la política, ni exhibeixen grans capacitats d’aprendre, són una temeritat.
Però posar-se amb els polítics és una cosa massa fàcil. Què podem fer més enllà d’aquesta política empetitida i pesada? Doncs, assumir les nostres responsabilitats individuals i aplicar-nos perquè el nostre entorn professional i social sigui menys mediocre que el que sofrim en la política i tingui resultats que transcendeixin l’interès personal. És a dir, espavilar-nos i intentar ajudar. Crear valor professional, empresarial i social, més enllà de la política no només és possible sinó que resulta imprescindible per a l’equilibri de la societat. Pujar la persiana cada matí sense saber com anirà el dia, intentar vendre els nostres serveis convencent els clients que els aportarem valor, aplicar-nos per respondre als reptes complexos de la feina, fer petites contribucions perquè els nostres entorns socials siguin més equilibrats. No són coses espectaculars però són l’equivalent del pensament feble a la política. Són la suma d’esforços que sosté la resta. Algú pot pensar que no són grans miralls, però crec que són miralls amb què la gent avui pot sostenir mirades més honestes i, fins i tot, es pot agradar una mica més.
A la vida hi ha qui aporta valor i hi ha qui es passa el dia criticant. Dels polítics hem d’observar el que fan i no només el que diuen, però dels crítics també.
Al final, la divisió social més important no és entre polítics i no polítics sinó entre els que creen valor ( social, empresarial, cultural) i els que només critiquen. Si alguna cosa ens alarma és aquesta convicció creixent que aquells que poden aportar més valor cada dia se senten més lluny de la política.
