Les campanyes electorals, imprescindibles en un sistema democràtic per fer conèixer les ofertes polítiques que competeixen en el mercat polític, aquí, solen convertir-se en un pim pam pum confusionari. Més que no pas aprofundir en els programes electorals de cadascú i, en particular, mirar de generar confiança en la pròpia capacitat per aconseguir els objectius que es proposen, els contrincants es dediquen a desqualificar l’adversari. I no ataquen pas el que representa les idees més allunyades de les seves, sinó el qui els fa més ombra, és a dir, el qui tenen més a prop. Molt criticar el capitalisme de mercat però, pel que fa al mercat electoral, els polítics perden les mínimes normes del joc net, del “fair play”. Fan allò que ni els competidors mercantils més acarnissats aquí no s’atreveixen a provar: un anunci de Mercadona atacant durament l’Esclat, un de CaixaBank rebregant el BBVA o l’aigua del Montseny denunciant l’aigua del Pirineu.
Aquesta exasperació concentrada en quinze dies s’estén a tots els àmbits de l’acció política i omple de nerviosisme totes les formacions a tots els nivells, també el municipal. Els partits o les formacions locals se senten implicats en les lluites dels seus correligionaris i s’expressen irats contra tot allò que es mou i que els qüestiona. El sensor és tan subtil que la crítica els sembla un insult i hi solen respondre amb un “i tu més”, apujant el to del debat i passant de respondre l’argument a abraonar-s’hi amb poca cosa més que la mera desqualificació, contaminats d’aquest clima d’exacerbació electoral.
És norma d’aquesta columna mirar de cenyir-se a qüestions locals. Però hi ha temes locals, diguem-ne, per omissió. I és que, si un tema és absent d’aquesta campanya electoral espanyola, és el debat municipalista. Encara és l’hora que puguem escoltar cap esment a la manera com pensen tractar els municipis, les seves competències i les seves hisendes. I tampoc no s’ha sentit dir res més de la norma electoral que més convindria. Que el sistema actual no funciona és una evidència. I hauria estat bé saber què proposen per posar-hi remei. Elecció directa de l’alcalde? Segona volta per garantir la governabilitat? La situació actual a Terrassa, on una minoria pot bloquejar sistemàticament -i ara, legítimament- la resolució dels problemes de gestió, n’és una mostra ben visible. Però aquests temes només apareixen quan els partits, des de les seves centrals allunyades dels municipis, fan càlculs sobre com els beneficiarien unes noves regles de joc.
Seria lògic esperar que els representants municipals de cada força política introduïssin aquestes qüestions a la campanya. Però estic segur que, més enllà de fer-los anar a aplaudir als mítings dels propis candidats, ningú no els té en compte. Ja poden anar dient que és en l’àmbit municipal que ens juguem bona part del benestar del ciutadà, que en les eleccions d’àmbit superior, que és des d’on es regula, tot això desapareix del debat públic per donar entrada, com deia, a la mera desqualificació quasi histèrica de l’adversari… I amb qui probablement hauran d’acabar pactant.
És cert que encara cal millorar molt la cultura política democràtica ciutadana. Però em sembla una obvietat que caldria començar per la dels mateixos partits i formacions polítiques.
