Susana Díaz és una de les bones aliades de l’independentisme català més destraler. De fet, es necessiten. Els insults d’una banda i de l’altra s’alimenten mútuament, s’enforteixen, s’exciten. El “susanisme” (que és una de les formes de suïcidi d’una part del socialisme espanyol) és una expressió, sorollosa i exaltada, d’un nacionalisme (l’espanyol) i d’un clientelisme o “senyoritisme” (l’andalús) que han acabat frustrant sempre, sempre, els millors intents de fer d’Espanya un país lliure, obert, serè i capaç d’aprofitar totes les seves virtuts, que no són poques. Però no és tan diferent de l’independentisme que s’ha passat els darrers anys insultant a tort i a dret, simplificant i esdevenint una magnífica pantalla de camuflatge per als interessos d’una part no petita (i menys patriòtica del que proclama) del sistema polític catalanista. Ella diu “no consentirem que Catalunya ens robi”, en essència, un missatge no massa diferent del clàssic “Espanya ens roba”. Ella parla des d’una mena de superioritat que se suposa que es deu a algun designi diví, cosa que a Catalunya emprenya força, però de tant escoltar-ho ja ens hem deixat d’esverar quan aquí el discurs de la superioritat s’expressa amb naturalitat i sense matisos. En el fons, són dues maneres molt espanyoles d’entendre la vida i la política, basades en els mateixos vicis, en els mateixos messianismes i en les mateixes febleses inconfessables. I en la mateixa estratègia: la fugida cap endavant. El “susanisme” no és gaire diferent del “pujolisme”, i condueix a camins sense sortida similars. Ni ella ni el que representa, a dreta i esquerra, no s’aturen ni un moment a qüestionar-se seriosament el que pot necessitar Catalunya. Però, a l’altra banda, tampoc: es mostra la mateixa incapacitat d’escoltar el que sent Andalusia, que per suposat no és el que sent ella ni el que ella intenta excitar. Tot plegat, molt primitiu i molt poc intel·ligent, però molt eficaç a l’hora de despertar la por o la indignació, la ràbia, la fúria. I de recollir vots a curt termini, que és l’únic que importa. Per sort, però, entre barbaritat i barbaritat, a una banda i a l’altra es van obrint camí formes de pensament una mica més riques, obertes i honestes.
