Aquí ens agrada molt considerar-nos més europeistes que ningú, entre altres raons perquè Europa ens va permetre superar els nostres traumes africans, ens va aportar molts diners durant una època i ens va facilitar no afrontar un autèntic debat sobre aquesta península que es deia Ibèria, Hispània o les Espanyes. Fins i tot ens va ajudar a esquivar el debat sobre el franquisme, una imprescindible purga que anem ajornant i que a aquest pas no faran ni els nostres besnéts: un tema clau que continua tancat en fals, ja que no hi ha ni el valor ni les ganes d’afrontar-lo com una autèntica revisió del passat i de la veritat sobre nosaltres mateixos, sense esperit venjatiu ni trampes revisionistes. De manera que som tan, tan europeus, que Europa no existeix per als nostres candidats a governar el país. No és un tema gens important en la campanya electoral: continuem mirant-nos el nostre melic televisiu i demoscòpic, però incapaços de situar-nos en la perspectiva europea. No hi ha projecte d’Europa des d’Espanya. Ni des de Catalunya, en la qual només hi ha una part que confia en el pensament màgic perquè Europa validi una delirant fugida cap endavant… Sí, ens estalvia escenes com els tancs per la Diagonal i animalades per l’estil, però fa temps que no sabem per a què volem ser europeus. Més enllà dels dictats econòmics de Brussel·les i de Berlín, que ens empassem amb una submissió digna dels grecs de Tsipras i companyia, no tenim projecte europeu ni ambició europea. Hem viscut molt temps de la retòrica europeista fàcil i, vés per on, mentre aquí fem voltes al nostre laberint partidista, Europa es mou: una part, en l’impacte formidable del cada dia més probable Brexit dels britànics, una altra, en la rendició absoluta als interessos nord-americans, a través del TTIP i altres mandangues neoliberals. Tot trontolla i Espanya (amb Catalunya) continua fascinada amb el seu propi melic. Ni les eleccions ens treuen de la llarga migdiada d’un país resignat a una profundíssima crisi en tots els sentits, a partidismes i clientelismes estèrils, frustrants, paral·litzants. Però Europa es mou, vaja si es mou… I, mentrestant, aquí ja ens va bé anar a remolc, obeir i guanyar temps per si se’ns acut algun dia alguna cosa…
