Quedarà poc democràtic, o molt mandrós, o el que es vulgui, però la veritat és que quan portem ja sis mesos, sis, de campanya electoral, dues setmanes es fan molt, molt, molt llargues. Avui som 11 de juny, falten quinze dies exactes per al 26-J. Des del 20 de desembre, portarem quasi sis mesos exactes donant-li voltes al bloqueig polític espanyol i català. Dies i dies de maniobres, de declaracions sobre declaracions (a l’antiga Roma no hi hauria hagut marbre per a tanta frase lapidària), d’enquestes, de conspiracions, d’embolics… I estem exactament al punt de partida, amb la diferència que ara fa més calor i estem més cansats. Dos detalls que no em semblen menors i que segur, segur, que algú ha tingut en compte: ja es cansaran, ja tindran ganes d’estiu i d’acabar amb aquesta història, ja es rendiran o es resignaran… Acabarà aquí aquest temps de bloqueig? Ni ho somiem. Hi ha bloqueig per a mesos o per a anys, mentre canvia tot i un dia el país sencer fa un "clic", en un sentit o en un altre. Surti el govern que surti de les negociacions i "teatrillus" d’aquest estiu i de la tardor, a Barcelona o a Madrid, la farsa continuarà. Encara ens hem de decantar de manera clara, i això trigarà. Arribarà quan hagi d’arribar, quan arribi, però no al juliol, ni al setembre… ni més endavant. L’únic que ens hauríem pogut evitar, si els nostres polítics no fossin tan narcisistes i tan pesats, és la campanya electoral. Déu del cel, quin horror. Dues setmanes més del mateix rotllo que els darrers mesos, sense res, res, de nou. Podríem votar cada cap de setmana sense necessitat de campanya. Però ens han de donar la tabarra tant sí com no. I gastar tant sí com no. I cansar-nos. No se’n volen adonar, però estan apropant-se al límit. Tanmateix, continuaran igual fins al darrer dia. No ens estalviarem la campanya oficial com no ens hem estalviat l’oficiosa ni ens estalviarem la postcampanya. Al final, per esgotament, sortirà alguna cosa. Potser fins i tot nova i prometedora, estimulant, tot i que ara sembli impossible…
