Escric aquestes ratlles des d’un dels meus llocs preferits. A Pi-sa, concretament a Relais Orologio, un espai de tranquil·litat a prop del famós Campo dei Miracoli. Recordo que Pisa va ser la primera ciutat italiana que vaig conèixer. Anava a Roma i un tren que continuava cap a Florència m’hi va deixar fent escala de matinada. Tenia 17 anys. Em van impactar la solemnitat silent de la ciutat i la lenta majestuositat de l’Arno amb el seu Lungofiume. Vaig arribar a la Piazza dei Cavalieri i em vaig emocionar, els seus esgrafiats, la seva estructura i arquitectura clàssiques, dibuixaven una harmonia que jo no havia vist mai ni a Terrassa ni a les ciutats que freqüentava. Vaig aprendre després que l’Scuola Normale que hi té la seu és una de les més prestigioses d’Europa. Es feia clar i varen passar un grup de monges apressades al so de campanes que semblaven congregar una mateixa crida des de racons molt diferents. Vaig tornar moltes vegades a Pisa, a estudiar, a acompanyar estudiants, a veure els amics. Aquest cop hi vaig a fer una conferència tot i saber que el meu italià correcte el vaig enterrar fa molts anys. És igual, som mediterranis i ens entendrem. Tornar a passar al costat de la delicadesa infinita de la Chiesa de Santa Maria della Spina o pels voltants de la Piazza Garibaldi em recordarà molts àpats i moltes converses inoblidables i algunes companyies enyorades. Em retornarà als anys que arribava en cotxe fins al peu de la torre i aparcava, gràcies als amics, dintre del Palau Episcopal. A Pisa calia tenir amics i jo en tenia alguns d’extraordinaris.
Quan era regidor vaig intentar la bestiesa d’agermanar Terrassa i Pisa, que era infinitament més bonica que Pamiers! El Manuel Royes em va mirar amb aquella cara que feia quan les propostes li semblaven excessives però, davant del meu entusiasme, em va deixar fer. Res, al final, res. Algun intercanvi i molta simpatia, però no eren ciutats per agermanar. Vaig passar molts anys enamorat d’Itàlia, tot i ser conscient del seu caos impossible i de la seva progressiva decadència. En contra del que alguns pensen, a Itàlia no li ha anat bé no tenir una governança sòlida. El seu deute públic és descomunal i la fractura entre el nord i el sud és insalvable.
El dia que em van regalar "Cartes d’Itàlia", de Josep Pla, aquell dia vaig comprendre però que el meu amor per Itàlia era encertat, potser decadent, però encertat. D’aquells temps m’han quedat coses que m’han fet la vida una mica menys mediocre. El gust pel menjar. A Itàlia es menja bé a quasi tot arreu. Sóc un fanàtic de la pasta des de l’època que a casa del meu amic Antonio en menjàvem per dinar i per sopar, quan la "nonna" feia una pasta senzillíssima, una mena de pasta de canelons només amb oli que era pura poesia. Han quedat Dante i alguns altres, i sobretot el Trecento i el Quattrocento. No n’era un expert, però en pintura renaixentista em defensava bé. Vaig fer de guia turístic en una època on entrar a un museu a veure una sola obra i després córrer cap a la Biblioteca Nazionale de Florència a preparar-ne l’explicació era un ritual que em reconciliava amb Europa, amb el que suposa Europa, amb les arrels humanístiques, amb el món clàssic. Ha quedat Maquiavel, a qui vaig estudiar molts anys i de qui tinc una bona biblioteca. Ha quedat el quadre que m’ha acompanyat tota la vida i que encara està en el fons de pantalla del meu ordinador i m’espera penjat al meu despatx. Una imatge del fresc del Palazzo Pubblico di Siena d’Il Cavaliere Guidoriccio da Fogliano de Simone Martini, un fresc que presenta un fons de blaus que, per a mi, resumeix la bellesa i l’elegància. Itàlia pot ser molt tronada a estones però, en general, té un sentit brillant de l’elegància, una narrativa visual de categoria superior.
Han passat els anys, he vist com Itàlia no era el paradís que jo idealitzava als 17 anys des de la Piazza dei Cavalieri. Potser ara Pisa m’impressiona menys i Terrassa ja no em sembla tan horrorosa com llavors em devia semblar. Un s’apodera dels escenaris en què ha viscut intensament i els transforma en la pròpia mirada. Són les pàtries públiques o secretes de la nostra trajectòria. A cada cantonada un record, a cada record un escenari. Com si les mirades de tota una vida haguessin deixat un tel que ens impossibilita alterar del tot la forma de mirar les ciutats on hem viscut tant.
Ara es pot anar i tornar de Pisa en un dia. Però no em penedeixo gens d’aquells viatges de dos dies amb tren per la costa francesa i italiana quan tornava a casa carregat de llibres i de conviccions. Tots venim d’on venim i jo una mica vinc de Pisa.
