Deia G. Orwell ("Homenatge a Catalunya") que "allò que atreu les persones corrents cap al socialisme és la idea de la igualtat". És precisament la creixent desigualtat entre les persones de la societat la que genera tants problemes socials, ja que aquestes perverses desigualtats creen inestabilitat i divisions internes. És bo indignar-se per les injustícies de classe i casta, l’explotació econòmica i laboral, la corrupció, els privilegis i l’afany de riquesa que ofeguen els pulmons de la democràcia. Però no és suficient observar aquests problemes, indignar-se i rentar-se les mans com Pilat: indiferents a les conseqüències. Cal prendre partit. Avui, divendres 10 de juny, comença la campanya dels partits polítics per a les eleccions del dia 26-J, l’oportunitat més adient del ciutadà per escollir el tipus de fer política que consideri com el millor possible. Abans, però, de pensar en el futur que ens perfilen els programes de les organitzacions polítiques, val la pena aturar-se uns moments per tal de recordar el passat més immediat i prendre nota d’on venim.
La crisi, que ha dut intensos patiments a la majoria dels ciutadans, encara perdura des de l’any 2008. Governava en Zapatero, el qual canvià l’article 135 de la Constitució sense referèndum amb el pacte PP i PSOE sobre l’estabilitat pressupostària que consta a la "Ley Fundamental": el principi d’estabilitat pressupostària estableix el límit de 0,4% al dèficit de les administracions públiques. Durant l’última legislatura de Zapatero començaren les retallades de l’austeritat forçada i que continuaren amb més duresa amb Rajoy i la majoria absoluta del PP, que guanyà les eleccions del 2011.
Apareixen les conseqüències de l’onerosa crisi: problemes d’injustícia, de manca d’equitat, d’augment galopant de la desigualtat, d’immoralitat… Alhora que emergeixen les puntes dels diferents "icebergs" de la corrupció. "La combinació de demanar austeritat -diu Angus Deaton, Nobel d’Economia de 2015- i després mostrar debilitat enfront de la corrupció és una bomba social. Quan el polític demana esforços a la població ha de ser molt rigorós per tal de no avalotar la gent." Efectivament, la crisi i les seves conseqüències tenen com a resposta el moviment dels indignats o del 15-M (2011) amb el lema "No ens representen". D’aquest moviment sorgeixen agrupacions polítiques, la més important de les quals, Podemos, neix com a partit el gener de 2014. L’acceptació electoral dels partits nous (Podemos i C’s) ha aconseguit acabar amb el bipartidisme i les majories absolutes, un fet important per a la salut de la democràcia.
I el 26-J? Fer camí depèn dels electors. Alguns comentaristes han fet del consens un mantra: afirmen que tots els partits tenen els mateixos fins: lluitar contra la corrupció, l’atur, sostenir l’Estat del benestar… Per tant, conclouen, és necessari tenir cultura de pacte. Tanmateix, "el quid de la qüestió" no són els fins, amb els quals hi pot haver coincidència, sinó com assolir-los, amb quins companys de viatge, amb quines polítiques econòmiques, socials, educatives, etcètera, la qual cosa ja és més complicada perquè aconseguir acords d’aquesta mena implica tenir necessàriament afinitats ideològiques.
Una altra qüestió és la corrupció, la qual sembla que a una part de la societat no li preocupa si fem cas de les enquestes que tornen a donar guanyador al partit més corrupte de tots, el PP. Si realment es vol un canvi en la política local, autonòmica i estatal, cal un rebuig públic i social a tota mena de corrupció, inclosa la legal, la que s’empara en els buits legals per enriquir-se indegudament. Se’ns diu que hi ha presumpció d’innocència, però aquesta no pot ser un pretext perquè no s’exigeixin responsabilitats a polítics i empresaris corruptes, encara que emparats en la legalitat.
L’autor és filòsof
