La política, a Catalunya i a la resta d’Espanya, està fora de control, inestable, tèrbola. Això no per força és bo ni és dolent, simplement és així i probablement no pot ser d’una altra manera. En el rerefons de tot el que està passant es dibuixa una claríssima crisi política, que se suma a la catalana, la social, l’econòmica, la fiscal, la de les finances públiques, la de la corrupció sistemàtica… La tempesta perfecta. A les portes de la segona campanya electoral a Espanya en sis mesos, ja intuïm que a Catalunya les coses van pel mateix camí. I, si no n’hi ha prou amb dues eleccions seguides, que siguin tres, o quatre, o cinc, fins que les acabem posant al calendari com les festes de guardar… El sistema està canviant, acusa l’impacte de la formidable crisi dels darrers anys, les decepcions, les emprenyamentes, les ofenses, les injustícies, els fracassos, les rancúnies… Tot això per força ha de tenir traducció política, no pot ser d’una altra manera, a no ser que visquem en un país de zombis, que no és el cas. Tot està remogut i incert i no pot ser d’una altra manera, encara que, si ens posem en pla pràctic, pugui semblar que estem perdent el temps. És una forma de veure-ho, clar que sí, però també podria ser que haguem perdut el temps en els darrers anys, perquè tampoc no es pot dir que haguem tingut el privilegi de gaudir de bons governs ni a Catalunya ni al conjunt d’Espanya. Més aviat, a la deriva. I cadascú a la seva, ben autistes, per suposat, com si a fora no hagués esclatat la tempesta perfecta. I, com que no se’n surten, ni se’n sortiran, tornem a recomençar el permanent cicle electoral. Llàstima que en aquest país es puguin convocar eleccions anticipades: seria infinitament millor un model automàtic, toquen cada quatre anys, i punt. Això no aniria malament per forçar algun que altre exercici de maduresa i sensatesa, per molt a disgust que es faci… Però, com que el guió està ja escrit, anem de cap a noves confusions i eleccions provisionals, a Madrid i Barcelona. L’horitzó, ens diguin el que vulguin, és de més provisionalitat i més confusió. Vénen canvis, sí, i tant. Però no demà passat. Abans hem d’acabar de transitar per tot el cicle del col·lapse, que és en el que estem.
