El darrer ple de Terrassa ens va deixar l’aprovació d’un paquet de mesures sobre salut sexual, entre les quals la necessitat de sensibilitzar les persones -especialment les dones- sobre els diferents mètodes de recollida de sagnat.
Tanmateix, no és la meva intenció repetir allò que ja s’ha dit. Al contrari. La meva voluntat rau, precisament, a parlar d’allò que s’ha obviat de la proposta. Ja que aquesta pren sentit, precisament, per parar atenció en el cos de la dona. I així facilitar que sigui ella qui s’apropi al coneixement, i reconeixement posterior, del seu cos.
Segueixen sent moltes les dones que, aproximadament cada 28 dies, se senten incòmodes amb el seu cos. Moltes dones que es queixen pel fet de menstruar. Malgrat que ja s’ha superat el rebuig explícit en les seves paraules, encara perdura una espècie de resignació. No crec que ni tan sols hi hagi, en la majoria, una acceptació d’aquest fet biològic. Crec que és més aviat un aguantar-lo i punt. No queda una altra solució.
La desvaloració del cicle menstrual no és quelcom nou. Tanmateix, tampoc és el que sempre ha existit. Tal i com assenyalen algunes autores (com ara Grey, Darder i Northrup), el cicle menstrual es concebia com a quelcom "sagrat" en les societats anteriors al patriarcat. Tota una font de coneixement per a la pròpia dona!
L’actual reduccionisme entorn de la menstruació, considerant-la únicament de 3 a 5 dies de sagnat al mes, és una de les expressions d’aquesta menysvaloració. Com ho és també negar la naturalesa cíclica de les dones entorn de quatre fases: preovulatòria, ovulatòria, premenstrual i menstrual. Com ho és acceptar que la regla és causant de dolors i molèsties. O parlar-ne, únicament, des de la medicalització i el cientificisme.
Com pot ser que les dones no tinguem clars els canvis físics, psicològics i emocionals del nostre propi cos? Com pot ser que no distingim que hi ha setmanes -relacionades amb la fase del cicle- que estem més concentrades, altres en què estem més sensibles o en què necessitem expressar ràbia o frustració? I d’altres més enèrgiques? Com és que no identifiquem que tenim un patró que es va repetint mensualment?
Probablement, perquè tenir consciència sobre això pot comportar que les dones comencem a cuidar-nos. A respectar-nos, en definitiva, ser fidels al nostre cos i a les nostres necessitats és plenament incompatible amb el sistema capitalista-patriarcal. Un sistema absolutament rígid que, amb el seu únic afany de producció i acumulació, requereix de persones a disponibilitat completa que mecanitzin la seva quotidianitat sense qüestionar-la. Desconnectades, per tant, del seu cos i necessitats.
Que les dones coneguem el nostre cos i el nostre cicle menstrual permet també que les dones puguem acompanyar-nos a nosaltres mateixes. I posar l’atenció a tenir cura de nosaltres. I no només dels altres. Qüestionar i transcendir el mandat de gènere (que ens construeix a les dones com a cuidadores, exclusivament, vers els altres) és també una reivindicació feminista. Promoure la cura sobre nosaltres mateixes és també superar els estereotips i rols de gènere.
L’autora és coordinadora del Grup Municipal de la CUP-Terrassa
