Es diu Alejandro i la seva història corre per la plataforma “change. org”, a la recerca de firmes de suport. Fa sis anys va pagar 79 euros amb una tarja de crèdit falsa, que li havia facilitat un conegut. Cagada. Ha passat cinc dies al calabós i sis anys anant a firmar els dies u i quinze de cada mes. El van acusar de formar part d’una banda dedicada a clonar targes, cosa de la qual ell no sabia res. Conclusió: primera sentència de dotze anys de presó. Va presentar recurs i li van rebaixar en sis anys, que no sigui dit que no som magnànims… I ara, sis anys després dels fets, ha d’entrar a la presó. Això implica deixar la feina, la dona, els pares… Precisament la mare, Rosario Fernández, és qui ha organitzat la campanya a internet. La versió dels fets només és la seva, d’acord. I potser hagi comès algun error o delicte, qui sap. Per les fotos als mitjans sembla bon noi, però vés a saber. Tanmateix, els detalls o la culpabilitat no són l’essencial en aquesta història. En qualsevol cas, el càstig és absolutament demencial i desproporcionat. I arriba sis anys després, sis, quan ha encarrilat la seva vida i està pendent d’un indult. Això és Espanya: roba el país sencer i no passa res. Paga 79 euros amb una tarja falsa i et cau el pèl: dotze anys, dotze, era la primera pena que li van imposar. La duresa de la llei és màxima amb els més febles i els més pobres, i d’una extraordinària flexibilitat en el cas dels més rics, dels corruptes, dels estafadors… Sí, de tant en tant algun d’ells va a parar a la presó (normalment, no gaire temps ni en les condicions més dures), però en general se’n surten força bé. L’Alejandro, com tants altres, pertany a la secció de carn picada. I la picadora el triturarà fins al final, sense pietat. I algú, d’això, en dirà justícia. Però el relat de tots aquests “alejandros” explica una història molt, molt diferent…
