Aquest cap de setmana comença la Setmana dels Horaris, un conjunt d’activitats relacionades amb el procés de reforma horària que es vol dur a terme a Catalunya per tal d’aconseguir una vida personal i col·lectiva més d’acord amb les exigències de la salut pública i del benestar personal i social. És aquest context el que em fa parlar d’un fet que, per habitual, no deixa de ser sorprenent i que caldria discutir. Em refereixo a la corrua d’automòbils que es fan quatre vegades al dia davant de totes les escoles de Terrassa -i gairebé totes les del país- per anar-hi a portar o a buscar els nens i les nenes.
Hi ha moltes maneres d’analitzar el fenomen, però ja dic d’entrada que no en trobo cap de positiva. Aniré de menys a més greu, segons el meu criteri. En primer lloc, aquestes concentracions de vehicles al carrer, sobretot esperant la sortida al migdia i a la tarda, són un desastre des del punt de vista de la circulació viària. Tant, que de fet en transgredeixen les normes bàsiques, amb vehicles aparcats a qualsevol racó, de qualsevol manera i, sobretot, en doble fila. Que és un desgavell ho prova el fet que cal recórrer a la policia municipal no pas per evitar-lo, sinó perquè no es faci més gran i algú prengui mal. De manera que la policia ha d’oblidar-se de les normes i, simplement, mirar que el cacau acabi com abans millor.
En segon lloc, hi ha el factor de la sostenibilitat, tant ambiental com pressupostària. Seria molt interessant que algú fes un bon estudi sobre el cost que té aquesta pràctica d’anar a portar i a buscar els nens a l’escola quatre vegades al dia. Consum de combustible; dades de la contaminació produïda; temps personal perdut en les anades i vingudes; retards i embussos causats a la resta de conductors; cost de les hores de vigilància policial; cost de la senyalització i instal·lació de tanques protectores; cost dels possibles accidents i atenció mèdica… i segur que encara em deixo alguna cosa. Si ho comptéssim tot no m’estranyaria que sortís més car que, reduint a la meitat totes aquestes despeses, pagar el dinar a tots els nens de Terrassa.
Però, i en tercer lloc, el més greu de tot són les conseqüències mal educadores a causa de la sobreprotecció que representa acompanyar les criatures en automòbil, quan no és estrictament necessari. D’una banda, perquè, si es pot anar a peu -recordem que la proximitat al centre és un dels principals criteris de matriculació-, és un avantatge en molts sentits: és bo per a la salut; s’educa el civisme; es coneix l’entorn; millora la convivència… I, de l’altra, perquè aprendre a anar sol pel carrer estimula l’autonomia personal i l’autoconfiança, i s’aprèn a ser responsable. Fem memòria de a quina edat ja anàvem a peu fa vint o quaranta anys, en entorns urbans menys il·luminats, menys vigilats i més feréstecs. Precisament, el problema educatiu més greu d’aquests darrers anys és el de la sobreprotecció, que no deixa créixer els nois i noies.
I tot això té solució? Sí: la jornada escolar compactada (no intensiva), de nou a dos quarts de quatre, amb dinar gratuït per a tothom a l’hora més racional -entre dotze i una-, i amb reducció dràstica dels costos de monitors per l’eliminació del temps inútil d’aturada. Quan mirem països amb bons sistemes educatius, parem atenció als mètodes. I hauríem de mirar, també, els horaris.
