Un amic meu m’ha fet un ex-libris preciós, ple d’ironia i que, a la vegada, explica moltes coses. Aquest és, de fet, el sentit últim dels ex-libris: explicar de qui és el llibre però, sobretot, qui és -com és- el posseïdor d’aquest llibre. Per ser exactes hauríem de dir que aquest és el sentit últim dels ex-libris tal i com els coneixem ara. De fet, "ex libris" en llatí vol dir "dels llibres de", és a dir, "aquest llibre forma part dels llibres de tal persona o de tal institució". Per tant, un ex-libris és també la signatura o el senyal que la majoria fem en els nostres llibres per tal de reconèixer-los, però des del segle XVI aquesta empremta personal que deixem en els llibres va anar adquirint fesomia d’estampa i en aquesta estampa es va anar tendint cada vegada més a explicar no només de qui era aquell llibre sinó qui era el seu posseïdor. Es va començar afegint-hi l’escut heràldic i el lema familiar però, quan la lectura i els llibres es van estendre a capes socials on aquests escuts heràldics no arribaven, es van substituir per dibuixos al·lusius al seu propietari. I aquí va començar l’època d’or de l’exlibrisme entès com una branca de l’expressió artística i del col·leccionisme. Especialment al segle XIX i al primer terç del XX, l’exlibrisme va produir autèntiques obres d’art.
Així, de mica en mica, i precisament pel seu caràcter d’obres artístiques, els ex-libris van anar adquirint un format bastant fix: acostumaven a ser xilografies on, a més a més de la paraula "ex-libris" i el nom del propietari, hi havia un lema, preferentment en llatí, i un dibuix al·lusiu al mateix lema o al propietari. Així, per exemple, en l’ex-libris de Joan Amades, hi podem llegir una citació de Victor Hugo que diu "el poble esclau que conserva sa llengua guarda les claus de sa presó". No sempre són tan transcendents aquests lemes però sí que hi ha una certa tendència a esmentar la dificultat i l’esforç que implica l’adquisició del coneixement: "ad augusta per angusta", "per aspera ad astra", etc. Però també hi ha gent que s’ho pren amb un admirable sentit de l’humor, com un tal Pere Vidiella, àlias "vidi", que es va fer retratar ajagut al seu llit, envoltat de llibres enllaçats per teranyines i tot presidit per un lema en llatí macarrònic que deia: "maxima beatitudo mandritis est".
A l’arxiu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres es conserva el Fons Pepita Pallé d’ex-libris que en conté prop de deu mil, la majoria catalans, entre els quals hi ha autèntiques joies de la xilografia. Com que la senyora Pepita Pallé, filla d’uns rics joiers de Gràcia, era més aviat de missa, la seva col·lecció no conté gaire exemples d’un dels motius més emprats en els dibuixos dels ex-libris: l’erotisme. Posar una se-nyora lleugera de roba, o sense roba, com a marca dels propis llibres sempre m’ha semblat curiós, per molt que es disfressi la dona despullada de deessa grega. Des del Renaixement, la mitologia clàssica ha brindat una excusa àmplia i deliciosa per a tots aquells que han volgut pintar una senyoreta nua per exigències del guió. Però no tot s’acaba a la mitologia de Grècia i Roma, els dibuixants d’ex-libris també recullen una altra mitologia clàssica en termes d’erotisme: les bibliotecàries que endrecen llibres als prestatges més alts, per posar un exemple. Tot plegat d’una altra època! En el camp femení de l’exlibrisme, en canvi, un dels motius més recurrents en els dibuixos són els gats. N’hi ha de tots tipus i en totes les postures, la majoria, però, són negres. N’hi ha d’ajaçats entre els llibres, n’hi ha que fan veure que llegeixen, n’hi ha amb el cos format per les paraules del propi lema. No hi ha dubte que, a banda de la predilecció de moltes dones per aquests animals, els gats donen molt joc en un format d’estampa com el de l’ex-libris i n’hi ha alguns que són autèntiques meravelles d’enginy.
Deia, en parlar de l’erotisme dels ex-libris, que era d’una altra època. Però és que l’ex-libris mateix és d’una altra època, una època en què el llibre era un objecte preuat que generava prestigi al seu propietari, d’aquí la voluntat de deixar-hi l’empremta -i també perquè hi va haver un temps en què els llibres es deixaven i anaven de mà en mà. Un temps en què les biblioteques s’heretaven. Avui dia qui hereta una biblioteca, hereta un maldecap: difícilment podrà acollir tots els llibres a casa seva, difícilment en podrà fer donació i encara més difícilment se’ls podrà vendre -a no ser que parlem de la biblioteca d’un bibliòfil o la d’un especialista. En aquest context, té sentit encara fer-se fer un ex-libris? Sí, si es creu, com crec jo, en l’esplèndida bellesa de les coses que han perdut la seva utilitat pràctica.
