A l’article de la setmana passada vaig cometre un error. En esmentar de passada l’Observatori Ciutadà Municipal de Terrassa, entre guionets, vaig afirmar que la seva web era "només en espanyol". I no: també té versió catalana. L’error ve del fet que el meu buscador, tant si feia la cerca del nom en català com en espanyol, em remetia sempre a la pàgina en espanyol, que sembla que és en la que s’entra per defecte. L’opció de canvi d’idioma està situada a l’extrem superior dret, i em va passar per alt. Per cert, també hi ha l’opció de l’anglès, que no se m’obre. O sigui que demano disculpes, especialment perquè a les xarxes s’ha dit que havia mentit -enganyar intencionadament- per alguna malèvola intenció que no acabo d’endevinar. Errors, tants com es vulgui. Però mentir, no ho faig mai. I mentir en una cosa tan fàcil de descobrir com aquesta seria una estupidesa que, modèstia a part, no m’escauria. (Busco qui -noms- i quants són a l’Observatori i la Taula, i com es financen, i no trobo informació enlloc. Potser tampoc la sé veure…)
Però, posats a parlar dels meus articles, m’agradaria fer dues precisions de caràcter excepcional. Tinc per norma no parlar de mi mateix, ni de qüestions en què pugui tenir interessos directes, siguin personals o de familiars. Tampoc no solc respondre a les crítiques, no per desconsideració, sinó per no abusar de la meva posició al Diari, on sempre podria tenir la darrera paraula. Però he fet alguna excepció, i ara també. En primer lloc, per contextualitzar: recordo que, a part d’una primera sèrie d’articles quinzenals escrits entre 1982 i 1985, des de l’abril de 2005 i gràcies a l’amabilitat de l’editor i dels directors, hi he pogut escriure una columna setmanal per parlar, en exclusiva, de la ciutat. Això fa cinc-cents articles. I sempre hi he escrit amb total llibertat i el Diari mai no m’ha tocat ni una coma, cosa que agraeixo molt. La meva opinió, doncs, queda reflectida, no en un, sinó en el conjunt d’escrits.
En segon lloc, es poden revisar els meus articles i veure que, en conjunt, ha rebut tothom i, molt particularment, els poders locals, les grans institucions tradicionals i els petits nous grups de pressió. Doncs bé: les grans institucions sempre han estat més respectuoses amb les meves crítiques, per dures que fossin, que no pas els petits grups de pressió. Aquests, paradoxalment, tot i que es dediquen a la crítica, hi solen ser especialment intolerants quan en són l’objectiu. És el cas de l’article de la setmana passada sobre una informació-propaganda de la Taula de l’Aigua. Fins i tot un col·laborador d’aquest diari especialitzat a fer sermons morals apocalíptics sobre la vulneració dels drets humans i a fer apel·lacions a la "veritat" -a la seva, esclar-, va fer córrer la brama a la xarxa que jo estava a sou de Mina d’Aigües de Terrassa. De fet, en repetia una d’anterior segons la qual estava a sou de Mútua Terrassa. I, amb temps, encara em puc guanyar estar a sou de la Cambra, de la Cecot, de Cirsa i llàstima que ja no tinguem Caixa Terrassa. Tota una fortuna!
Com que ja he estat jutjat -primer condemnat i finalment declarat innocent- per discutir decisions de grans empreses locals, puc assegurar als lectors que aquestes pressions a les xarxes no em fan perdre el son ni coarten la llibertat amb què em seguiré expressant, cogui a qui cogui. Reconeixent els meus errors, com avui. Sabent que la meva opinió és, afortunadament, discutible i que no és aquella "veritat" que només posseeixen els il·luminats. I, el dia que no em senti lliure per dir què penso, deixaré d’escriure.
