Celebrem el cinquè aniversari del 15-M i seguim buscant la clau per obrir el nostre futur. Els més optimistes valoren el moment, dient que déu n’hi do el que hem avançat: marees, plataformes, més consciència i noves alternatives polítiques… Altres diem que no ens hem mogut el necessari, ni de la forma necessària i que queda molt per fer…
És veritat que hi ha noves formacions polítiques (Podem, Ara Podem, Barcelona en Comú…) que s’autoproclamen hereves directes del moviment 15-M. I, en part, tenen raó, però què passa amb tota la resta?
Aquestes formacions estan caient en errors estratègics i, a vegades, en tics que ens recorden el passat que precisament volia enterrar el 15-M. Per què aferrar-se amb tanta força a les velles institucions ? Que ens han demostrat, tantes vegades, que ni serveixen ni ens representen. Per què no han dedicat més esforços i voluntat a teixir alternatives realment més participatives i democràtiques amb la majoria de la ciutadania, reforçant la pluralitat i la unitat? I sobretot autoconstruint poder popular que és el que ens fa falta per fer front al gran repte d’aconseguir una veritable alternativa a aquest sistema depredador, liderat pel capitalisme neoliberal.
La veritat és que l’ésser humà és molt complex i portem massa temps perdent els valors humans més fonamentals que ens assegurarien poder utilitzar la raó i la intel·ligència, primer per diferenciar-nos millor dels animals irracionals i segon per aprendre a ésser autosuficients i estar en equilibri amb la natura, tot treballant de forma cooperativa i col·lectiva.
Però tot això és molt teòric, ja ho sé, i cal treballar molt més des de la base i des del sistema educatiu (que per cert ens implica a totes i a tots). El 15-M només va ésser la punta d’un iceberg, d’un estat de submissió permanent de molta gent, que segueix vivint de forma indigna o que permet que una minoria segueixi oprimint la gran majoria, que vam treure el cap, un dia de primavera, i vam deixar clavada una bandera, la bandera de la dignitat, de la igualtat, de la llibertat i de la justícia social.
I és veritat que continua onejant en forma de protestes, lluites sectorials, mitjans alternatius, plataformes d’apoderament… Iniciatives d’economia alternativa, etcètera, però això és suficient? Sobretot de forma tan fragmentada?
El savi economista i escriptor José Luis Sampedro ho va deixar escrit en una frase memorable, com tot el que escrivia, i ho va dir en forma d’avís per a navegants..: "La llamada a indignarse no debe quedarse en un best-seller dirigible por el sistema".
Algú ho deia ahir a les xarxes socials… "Com és que traiem més gent al carrer per un aniversari… Que no quan ens toca defensar els nostres drets?"
La conclusió a aquesta petita reflexió és molt clara : "Que el llegir no ens faci perdre l’escriure" No deixem de construir alternatives… Si pot ser de forma unitària molt millor (el poder econòmic i polític no es divideix mai… I ens guanya sempre…). Controlem i exigim als nous polítics i polítiques que accedeixen i accediran al poder, durant els pròxims mesos, portant la bandera del 15-M, que no perdin l’horitzó i compleixin amb la seva part de "contracte social"… I per damunt de tot…
Perdem la por ja! I convertim els carrers en àgores de veritat! Vies, obertes i participatives, que ens portin la garantia de la nostra dignitat (la no vulneració permanent dels drets humans, drets socials i els drets humans emergents…).
La vella política es combat des de la nostra solidaritat real i construint des de baix fins a dalt, no al revés! (no ho oblidem).
L’autor és advocat. Activista pels DD.HH. i Socials
