Cinc anys després, no estem massa millor, però encara hem de donar les gràcies a tota la gent que el maig del 2011 va acampar a les places. Continuem atrapats en el mateix cercle viciós, que no es resol amb noves eleccions, però hem après algunes coses. Les velles imatges de les tendes de campanya no s’han fet velles, continuen essent un símbol de la presa de consciència d’una gran estafa a escala planetària. Icones -com el color verd de les protestes de la PAH- de l’inici d’un canvi que no per força s’ha de traduir a votar els que (diuen que) representen l’esperit d’aquell 15-M.
Tanmateix, si fa o no fa, estem igual. S’hi pot posar tota l’èpica revolucionària que es vulgui, però el país no ha canviat. I la política, menys encara. Per baix, sí, i força, sovint més en les formes que en el fons, però en absolut a gran escala: les eleccions que tenim a les portes són l’evidència de la continuïtat d’un model esgotat.
De la mateixa manera que s’intueix que serà més una evolució que una revolució: es comença per la cosmètica (canvis formals), per adonar-se de com funciona la gran estafa, per aflorar nous pensaments, i s’acaba traduint en un impuls de canvi. Tot i que el paisatge continua essent depriment, ple de coses corruptes i podrides, hi ha signes d’esperança: el temps de la resignació acaba.
Aprenem a visualitzar que hi ha alternatives al "nou ordre" que ens han imposat, a les veritats absolutes que ens han volgut fer empassar, i que no impliquen fer cap salt al buit: les coses es poden fer d’una altra manera, amb més dignitat i decència, amb més intel·ligència. Tanmateix, per a això només hi ha dues eines, la política i la llibertat de comunicació: la d’expressió ja la tenim, però no és suficient. Ara per ara, les dues estan bloquejades, són els dos obstacles per començar a canviar algunes coses en què una majoria pugui estar-hi d’acord. En serem capaços? O d’aquí cinc anys mirarem amb més nostàlgia les imatges d’aquelles places?
