Terrassa tenia 18.291 aturats el mes d’abril passat. Creix l’ocupació, però a un ritme exasperantment feble, sobretot per a aquells que porten molts mesos sense feina. Tardaríem quatre anys a recuperar un nivell d’atur anterior a la crisi suposant que les xifres d’increment del treball es mantinguessin constants en increments i oscil·lacions anuals. Si alguna cosa caracteritza aquest govern i aquesta oposició és la seva preocupació per tot el que té a veure amb les qüestions socials. No podria ser d’una altra manera en una ciutat amb unes taxes d’atur extraordinàriament elevades. Però en canvi en els debats polítics ningú sembla tenir cap iniciativa capaç d’ajudar a resoldre la principal font de problemes de la ciutat: la manca de feina. La millor forma de lluitar contra la pobresa és augmentar l’ocupació.
Ja portem molt de temps sense saber on va econòmicament Terrassa, des de mitjan dels noranta no s’ha creat un relat estratègic seriós al respecte i per tant s’han desplegat polítiques més capaces d’acompanyar la realitat que de fer res per transformar-la. Els ajuntaments poden fer poca cosa per crear directament ocupació, només poden ajudar a crear externalitats positives (espais per al creixement empresarial, infraestructures analògiques i digitals, seguretat física i jurídica, iniciatives per crear massa crítica de talent, facilitat de relació amb l’administració, desburocratització i agilitat dels tràmits, vinculació de la marca de ciutat amb l’activitat econòmica, capacitat d’atreure fons supralocals per a promoció econòmica, etcètera). A més d’aquestes externalitats n’hi ha una altra de molt important, crear un clima de confiança en aquelles persones o empreses que facin les seves apostes a la ciutat, inverteixin i creïn llocs de treball.
Trobem a faltar un discurs més sòlid i més actiu orientat a la creació d’ocupació. Si sense el concurs principal de les empreses no hi ha forma per reduir l’ocupació, caldria tenir un discurs respecte de les empreses més clar i més innovador. Fins ara les polítiques de promoció econòmica han estat molt continuistes i les polítiques actives de promoció de l’ocupació (bàsicament la formació per a aturats) han estat un fracàs de dimensions colossals, a Terrassa, a Catalunya i a Espanya.
Cal posar l’èmfasi en la creació de riquesa i de llocs de treball si volem tenir una ciutat equilibrada capaç de mantenir serveis d’un Estat del benestar. I aquí les idees són massa primes, les del govern i les de l’oposició. I les iniciatives importants, és a dir, amb capacitat de tenir impacte real sobre l’ocupació, són pràcticament inexistents. Es fan coses, sí. No critico que s’harmonitzi la política fiscal dels municipis com va fer el Consell d’Alcaldes, però amb aquest tipus de mesures no n’hi ha prou. Cal ser molt més actiu, especialment promovent un teixit industrial propi del segle XXI, l’única opció per crear ocupació de qualitat.
Hauria de ser, per exemple, una prioritat debatre seriosament l’impacte que la indústria 4.0 tindrà en ciutats com Terrassa. La indústria 4.0 (entre d’altres la suma d’internet de les coses, del Big Data, de la robòtica, la intel·ligència artificial, la impressió 3-D i la ciberseguretat com a nova gran infraestructura) canviarà altra cop el panorama de l’ocupació perquè transformarà profundament el teixit productiu. Hi haurà noves opcions i molt interessants. Per descomptat però que amb receptes del segle XIX o del XX no l’encertarem davant les noves oportunitats 4.0. Cal buscar i definir bones oportunitats en aquest camp i fer-ho amb una perspectiva pròpia del moment "VUCA" que ens toca viure. És urgent i és una responsabilitat compartida de tots els que componen aquesta difícil governança de l’actual mandat.
A la política local s’ha instal·lat un estil en què es fan servir paraules gruixudes per expressar idees molt primes. La falta de debats estratègics és clamorosa. Tenia tota la raó Salvador Cardús quan deia la setmana passada que l’agror s’ha apoderat de la política local. Donada la composició del ple les coses al final no són responsabilitat ben bé de ningú, l’equip de govern té a priori més responsabilitat, però la capacitat de bloqueig de l’oposició no l’eximeix de responsabilitat. Tot plegat fa que els primers que deuen sentir-se incòmodes deuen ser els mateixos regidors per un paper més aviat trist. Parlen de nova política però els debats en el ple són tan poc constructius que més aviat sembla una vella política regada amb dosis de xarxes socials. No podem passar tot el mandat sense cap estratègia ni cap capacitat d’innovació en el principal problema de la ciutat: l’atur.
