Després de gairebé un any de legislatura podem constatar que la presència de noves forces polítiques a l’Ajuntament ha significat canvis substancials en l’agenda política municipal i també en el funcionament intern de la institució. En aquesta ocasió em voldria referir a aquest segon aspecte.
Dels diferents òrgans col·legiats interns de l’Ajuntament en què participen els grups municipals de l’oposició, i per tant tots els grups municipals, el que té més transcendència pública, per la seva importància i litúrgia, és el ple. És evident que el fet que existeixin set grups municipals (cal recordar que en l’anterior legislatura n’hi havia únicament quatre) ha significat, de manera automàtica per la intervenció de set grups, un increment important de la seva durada.
La durada dels plens municipals ha estat notícia d’actualitat ja que el ple del mes d’abril, després de sis hores de durada (s’havia iniciat a les 18h), es va suspendre a mitjanit sense haver arribat a tractar tots els punts de l’ordre del dia previstos. Aquest fet ha estat presentat i considerat de manera general com una situació problemàtica i inacceptable. Abans d’arribar a conclusions precipitades, o interessades en algun cas, i abans de plantejar propostes que siguin contraproduents, crec que l’extensió dels plens municipals és una qüestió que mereix ser laminada i examinada com a mínim des dels tres factors que la generen: el contingut, la durada i l’horari. Sintetitzant, el contingut del ple es divideix en dos blocs: un primer bloc de "dictàmens", és a dir, propostes de l’equip de govern que provenen de les comissions informatives, i un segon bloc de "propostes de resolució", que poden ser presentades per qualsevol grup municipal.
Per tant, una primera qüestió que cal tenir en compte és que l’únic mecanisme que existeix perquè els grups de l’oposició facin propostes pròpies són les propostes de resolució que poden presentar al ple. Aquest fet és fonamental en la dinàmica dels plens i de l’Ajuntament, ja que és el mecanisme que garanteix que els diferents grups municipals puguin portar a debat públic els temes i propostes que considerin oportunes. És l’instrument que garanteix que el ple esdevingui un veritable espai de debat plural i no sigui un espai en què únicament es discuteixin propostes del govern.
El segon factor és la durada. La durada del primer bloc depèn del nombre de dictàmens que se sotmetin a debat. Seria desitjable que el debat dels dictàmens en la mesura del possible i per tal d’alleugerir el ple es produís en les comissions informatives, que també són públiques. La durada del segon bloc depèn del nombre de propostes de resolució presentades. Respecte a aquest segon, caldria avaluar si té sentit, i és elegant, que de manera habitual els grups del PSC i CiU que governen i poden prendre decisions diàriament presentin propostes de resolució com si fossin grups de l’oposició.
I el tercer factor és l’horari de celebració del ple, que per múltiples qüestions evidents no és desitjable ni convenient que arribi a mitjanit.
Exposats els tres factors, m’atreveixo a defensar que els plens haurien de celebrar-se en un horari raonable, tant per als regidors, el personal de servei i la ciutadania, i que haurien d’organitzar-se amb pauses de manera que no es produïssin trams continus excessivament llargs. I que respecte a la seva durada caldria generar els hàbits per tal de realitzar uns temps d’exposició ajustats al missatge. Sota aquestes premisses segur que podríem trobar solucions. Es podria celebrar el ple en dues tardes consecutives, per exemple.
En canvi, no s’arriba a cap acord perquè la voluntat i proposta que s’ha defensat sistemàticament i des de l’inici de legislatura des del grup del PSC ha estat la de limitar reglamentàriament el nombre de propostes de resolució que es poden presentar a cada ple. Tant és així que el seu portaveu s’ha manifestat en solitari en contra d’avançar el ple a les 17h si no es prenien mesures per limitar el nombre de propostes.
És evident que, per a aquells que estaven acostumats a governar en majoria i fer dels plens una mena de passeig triomfal, les circumstàncies han canviat. Un ple amb un govern en minoria, amb set grups i amb uns grups a l’oposició força dinàmics i esforçats els molesta. I per aquest motiu intenten evitar l’esforç que significa haver de treballar i debatre les propostes de resolució que es presenten des de l’oposició. I utilitzen la durada del ple com a excusa per intentar retallar el debat i la pluralitat. En definitiva, per reduir els espais i els instruments de què disposa l’oposició per ser propositiva, és a dir, per exercir els seus compromisos i responsabilitats.
Hem de defensar i vetllar perquè el ple sigui un espai de debat plural. I hem de treballar per la pertinença i qualitat de les propostes i els arguments que s’hi aportin. La durada s’ha d’estructurar i adaptar a horaris raonables però no s’hauria de limitar.
L’autor és portaveu de Terrassa en Comú
