Amb massa normalitat "comprem" els advertiments del "govern paral·lel". És aquest que formen els mercats, les finances, la banca, els "aparells giratoris" dels partits, una bona part dels mitjans de comunicació… El seu principal objectiu a la vida és dir-nos què hem de fer i avisar-nos de les conseqüències (negatives, clar) de no fer-los cas i no rendir-nos als seus desitjos. Exemples? A cabassos. Per exemple, l’FMI avisant els britànics de les dramàtiques conseqüències que tindria la seva sortida de la Unió Europea: prefereixen que hi continuïn nominalment, hipòcritament, abans que se’n vagin. O Brussel·les advertint Grècia o Espanya si no compleixen amb les instruccions rebudes, que per suposat són indiscutibles: com a molt, li perdonen alguna multa milionària a Rajoy, a veure si guanya les eleccions… O les amenaces, força explícites, per si Catalunya decideix un dia partir peres amb Espanya… O si els francesos acaben enviant a fer punyetes les reformes del tàndem Hollande-Valls. El que sigui. Tenen una opinió sobre qualsevol tema, tenen interessos en qualsevol qüestió. I diuen contínuament què s’ha de fer i què no, què està bé i què està malament. No parlen gaire, per exemple, sobre les "guerres gihadistes" ni sobre Rússia o Xina, perquè no els convé i perquè els adversaris són formidables, però ja ho faran si aconsegueixen debilitar-los… Al capdavall, el "govern paral·lel" està en guerra amb la resta del món. Té el poder de fer que tots ballem el seu ball? No. Però sí el de fer-nos creure que no hi ha altres balls possibles i el de fer-nos témer el seu càstig. Tanmateix, sempre, sempre, les coses es poden negociar, si es preserven determinats interessos… L’únic que no els convé és que hi hagi governs-governs ni democràcies-democràcies. Això sí que és fatal per a ells. Abans prefereixen negociar amb un Puigdemont o un Rajoy que amb un Churchill, per entendre’ns. Oloren la feblesa d’una hora lluny. Per això negociar amb ells és una derrota i una ruïna segures. Ja sigui la independència, el "Brexit", Iraq o Ucraïna. O el sistema sanitari nord-americà. L’únic que els pot aturar és la democràcia. Però la de veritat, per difícil que sigui. Si no, ells guanyen sempre.
