Llegeixo amb molta atenció les cròniques dels plens municipals que publica aquest diari. Són la cara pública de la política local, on partits al govern i a l’oposició es retraten. O, millor dit, d’on surten retratats després de fer els gestos, les posturetes i les ganyotes que volen que els ciutadans veiem. Si ara dic que la política és -també- teatre, ningú no s’ho hauria de prendre com un desmereixement, sinó tot el contrari. La política en democràcia és representació, ha de tenir una cara pública. I, en política municipal, l’escenari són els plens.
Més enllà d’aquesta representació, en política, també hi ha zones opaques. Les crides a la transparència total tenen molt d’hipocresia. L’exercici del poder demana, per ser eficaç, zones de discreció que, esclar, han d’estar ben delimitades. Però hi han de ser. I tothom les utilitza per molt revolucionari o per molt liberal que sigui. Al capdavall, les estratègies imaginades i calculades a l’ombra es fan notar, poc o molt maquillades, en els plens. I cal seguir-los amb molta atenció per treure’n l’entrellat.
No em proposo pas, en aquest article, desvelar la meva opinió sobre què es cou de fons, actualment, als plens. Em faltaria més informació i no disposo del temps ni de les fonts contrastades per fer-me’n una idea completa. Sí que confesso que en general -i sense renunciar a la crítica, com crec que és notori-comprenc millor els valents que governen que els que critiquen des de l’oposició perquè em sembla que les responsabilitats d’uns i altres es reparteixen de manera desigual. Governi qui governi. Vull dir que, quan sento les crítiques, miro de recordar què feia al govern el partit que ara està a l’oposició, i viceversa. En la política espanyola, em passa amb els socialistes i el PP, les posicions actuals dels quals no em recorden gens les que van tenir quan eren a l’altra banda. I el mateix em passa al govern de la Generalitat.
Però anem al gra. Llegida la crònica del darrer ple, constato que la fragmentació política de la representació política, malgrat que ara ningú no té gaire força per imposar res, no ha contribuït a afavorir un clima de col·laboració i acord, sinó tot el contrari. Dir que els partits fan partidisme seria una obvietat. Però convertir la dinàmica de govern en una estratègia per ensenyar múscul més que per buscar acords segons la representativitat limitada que ostenten per la dispersió del vot és fer mala política. I quan l’agror en els judicis d’intencions i la desconfiança sistemàtica ocupen el lloc de l’argumentació, la política esdevé lamentable. En poso un exemple menor. Que l’alcalde hagi rebut una representació de la Mina per la celebració dels seus 175 anys, obviant el conflicte que hi té obert, no tan sols no se li’n pot fer retret, sinó que cal aplaudir-lo. És així que s’ha de comportar un alcalde en l’exercici d’una representació institucional amb qualsevol agent de la ciutat. O no se li ha demanat, en altres ocasions -i per cert, en circumstàncies menys formals-, que es reunís amb actors socials també en conflicte obert amb el govern municipal?
El ple de dijous va ser un joc de despropòsits, més orientat a l’obstrucció que a buscar solucions; a fer grans els problemes més que a resoldre’ls; a marcar distàncies més que a buscar confluències. Personalment, dubto molt que aquesta sigui una bona estratègia per a ningú. Per a la ciutat, segur que no. I els partits, sovint, també n’acaben pagant un preu molt alt.
